Publicitat
Publicitat

EL PODER LOCAL EN JOC

Una flamenca que se sent catalana, única alcaldessa estrangera de Catalunya, per ERC

La belga Ann Gyles va néixer a Anvers i amb 21 anys es va traslladar a treballar com a professora d'anglès i traductora a Catalunya, on es va establir i va iniciar una carrera política al municipi lleidatà d'Alfés

És l'única alcaldessa estrangera de Catalunya. "Em vaig presentar per ERC perquè sóc una flamenca que se sent catalana. Em sento més catalana que espanyola, perquè vinc d'un país on el flamenc també ha patit discriminació respecte al francès i perquè també tenim problemes amb el govern central". És Ann Gyles, belga de naixement, malgrat que no se sent estrangera a Catalunya, on diu estar identificada amb la cultura i identitat pròpies.

L'alcaldessa belga va arribar el 1981 a Manresa (Barcelona), i poc després va marxar a treballar a Lleida com a professora d'anglès. Allà va conèixer el que ara és el seu marit, un veí del poble d'Alfés, de poc més de 300 habitants, on va anar a viure el 1998, després de néixer la seva filla. Tres anys després va fundar l'associació de dones d'Alfés, cosa que la va catapultar a la vida política.

L'alcalde de llavors, Ramon Martí (CiU), li va proposar formar part de la seva llista electoral -l'única que es presentava al poble des de feia anys- i el 2003 va ser nomenada regidora de Cultura. "Durant la meva feina com a regidora vaig veure que hi havia molta feina per fer i coses per millorar i que el poble, que feia anys que tenia el mateix alcalde, necessitava una renovació. Per això em vaig posar en contacte amb ERC per formar una llista i el 2007 ens vam presentar a les eleccions i les vam guanyar", assenyala. Per Gyles, aquest canvi de govern va ser possible perquè molta gent del municipi veia que era necessària una renovació i creu que no va influir en negatiu el fet que ella fos estrangera. "Sempre hi ha gent que et retreu que tu no saps res del poble, però jo feia anys que hi vivia i coneixia l'idioma i els costums", comenta. Ha acabat fent bona aquella màxima de Pujol: "És català qui viu i treballa a Catalunya." "I qui vol i decideix ser-ho", hi va afegir més tard Josep Lluís Carod-Rovira.

Més continguts de