EL PAÍS QUE VOLEM ARA (i 4): ACCIÓ
Política 12/09/2012

La cruïlla sentimental: incomoditat emocional

L'eventual separació d'Espanya provoca alguns dubtes identitaris

Mar Cortés
5 min

En una societat com la catalana, amb una gran varietat d'orígens i d'opinions respecte al sentiment de pertinença, un mapa sentimental és impossible de dibuixar. Un munt de referents diversos configuren imaginaris particulars que condicionen la relació íntima del ciutadà del país amb l'estat que tenim i el que podríem tenir. Us oferim un cop d'ull a una casuística complexa que demostra que, en qüestions d'identitat, sovint el cor va per lliure.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Tradicionalment la classe alta, la que concentra una gran majoria de cognoms catalans, s'ha mostrat reticent a assumir la possible existència d'un estat propi. Carlos de Montoliu, baró de l'Albi, considera que ells "són gent conservadora, molt vinculada a Espanya, que van fer de la jura de bandera de la mili un acte solemne". La noblesa catalana parla habitualment en castellà i considera que la història i la cultura espanyoles formen part de la seva identitat. "Una separació els costaria d'assimilar. En general ho sentirien molt", opina. Pel baró, aquest trencament suposaria un trasbals emocional: "No puc decidir si estimo més el pare o la mare". Carlos de Montoliu pertany al senat del Círculo Ecuestre, l'exclusiu club privat que aplega els sectors més influents de la societat catalana.

També soci de l'Ecuestre i membre d'un llinatge català documentat ja al segle XIII, a l'economista Joaquim Abadal Montal no li provocaria "cap trauma" una hipotètica separació d'Espanya. "Des que tinc ús de raó sempre m'he sentit i he dit que era català", afirma. Tant per motius particulars com professionals Abadal ha viatjat molt per Espanya: "No tinc cap mania a la cultura espanyola, però no m'hi sento pròxim".

No es creuen que passi

Com a membre de l'Asociación de Propietarios de Casas Históricas, continua recorrent l'Estat en companyia de membres de la burgesia i l'aristocràcia, entre ells Piedad Gil de Biedma, emparentada amb el poeta barceloní Jaime Gil de Biedma i mare d'Esperanza Aguirre. "Piedad Gil sempre ha mostrat un comportament impecable respecte a Catalunya i els catalans". Abadal no creu que amb la independència es ressentissin les relacions personals amb aquest col·lectiu: "De fet, no es creuen que pugui passar mai. Em diuen que sóc un utòpic", bromeja.

Marisa Ruiz Grisaleña, mestressa de casa de l'Eixample, nascuda a Burgos, de pares castellans i republicans, és des dels 7 anys a Barcelona. Parla perfectament el català i estima la cultura catalana. Tot i això, expressa que li comportaria un cert sotrac abraçar obertament l'independentisme: "Ho consideraria una petita traïció als meus orígens".

Una Catalunya impura

Nascut a Arbuniel (Jaén), fundador, director i ànima del Taller de Músics de Barcelona i del col·lectiu Els Altres Andalusos, Lluís Cabrera està convençut que la independència "no provocarà cap ruptura emocional" perquè Catalunya no ha de caure, ni caurà, en una "autarquia cultural". L'expressió andalús a Catalunya li provoca rebuig i prefereix el d' andalunyo perquè considera que el mar Mediterrani, el menjar, el fandango i la jota unifiquen culturalment el territori. "Catalunya ha de ser exportadora de tots aquests valors", afirma. Advoca per una Catalunya impura i mestissa que no imposi un únic model de ser català i que, per tant, no generi recel en els nouvinguts. "Més dels 90% dels andalusos que han mort aquí estan enterrats aquí. Ets d'on et fan el dol". Desitja un DNI català perquè sap que això no canvia identitats. Per tant, no creu que el debat s'hagi de plantejar en clau sentimental sinó purament jurídico-administrativa.

Cabrera va arribar als 9 anys a Nou Barris, el districte de Barcelona que va acollir bona part de la immigració dels seixanta, i va créixer en un carrer on només dues famílies parlaven català. Actualment el català ha deixat de ser-hi marginal. Els immigrants han fet arrels i han absorbit llengua i cultura en proporcions dissímils. Al carrer la identitat genera debats encesos sense crispacions aparents.

A la plaça Àngel Pestaña, el llegendari centre de la lluita obrera, hi ha avis que surten de les seves partides de cartes o dòmino. A Joaquim Badia, un lleidatà de Linyola de 72 anys, no li faria "gens ni mica" de llàstima separar-se d'Espanya. Reconeix que és un posicionament estrany dins del seu grup i que sovint s'enfada "molt". No pas amb Pilar Adarte, una sevillana de Triana que als seus quasi 90 anys explica acudits pujats de to amb una rapidesa verbal i mental sorprenents. "No vull que em facin fora ni de Catalunya ni d'Espanya", declara.

Fa quasi 50 anys que Lucas Olivares, de 76, va arribar a Nou Barris procedent d'Extremadura i té clar que "això és Espanya". Confessa que li sabria molt greu la creació d'un estat català: "Els immigrants estaríem marginats". Però li espurnegen els ulls quan manifesta: "Estimo Catalunya com a la meva terra". Francisco Fidel Domínguez és de Huelva i ha viscut 40 dels seus 62 anys a Barcelona. "Se'm posa la pell de gallina tant amb Els segadors com amb l'himne espanyol", diu commogut.

Abraham Prat té 35 anys i és el director de La Masia de la Guineueta. Reconeix que en la hipòtesi de la independència se li barregen moltes emocions. "Em sento català però no vull que s'utilitzin els meus sentiments de pertinença per enfrontar persones". La idea d'Espanya li resulta llunyana, "com la de tants altres conceptes". Darrere la barra del Casal de Joves hi trobem Jordi González, de 26 anys, i Francisco López, de 18, tots dos fills de pares nascuts a Catalunya. El Jordi ve de l'independentisme ("Quan era revolucionari") i ha evolucionat cap a plantejaments llibertaris: "Ara m'és igual. No em sento ni espanyol ni català. No tinc consciència nacional de cap tipus. No m'agrada el bombo ni de l'11 de setembre ni del 12 d'octubre". La lluita social centra les seves energies i considera el debat nacional "superficial i banal a hores d'ara". El seu amic, el Francisco, proclama sense inhibicions que se sent espanyol i reivindica "més respecte a la bandera espanyola". Si mai existís un carnet d'identitat català no ho dubta: "Me n'aniria a viure a Madrid".

La família Fortes Picas representa un cas simptomàtic de diversitat en l'adopció de la llengua i la construcció d'una identitat nacional. La mare, la Carme, catalana, va decidir parlar amb els seus fills en castellà: "Era la llengua del meu home i m'era còmode". Tanmateix, declara que "qualsevol país ha de poder decidir el seu destí". La Yolanda desvincula llengua i nació: "Les meves emocions estan vinculades a Catalunya, però no sento vincle amb el català". El Miguel reforça aquesta idea: "La meva cultura és catalana i castellanoparlant". Afegeix que la idea d'independència li agrada: "Crec en el dret d'autodeterminació i i crec que el debat nacional monopolitza l'atenció i manipula el ciutadà".

Al Sergio un estat català ja no li suposaria cap daltabaix, però reconeix que és "per raons econòmiques, no identitàries". El Vladimir defuig els símbols: "Els himnes són música i les banderes draps". La germana gran, l'Ángeles, va recuperar la llengua materna tard, però sempre va sentir un lligam profund amb els valors que atribueix al poble català: "Acolliment, solidaritat, fusió de cultures". Es mostra il·lusionada "davant la possibilitat que la sobirania aporti més justícia social".

stats