Independents que han pres partit

BarcelonaEl 1993 el llavors president del govern espanyol i líder del PSOE, Felipe González, anunciava una operació encaminada a “obrir el partit” amb la clara voluntat de “prestigiar la política amb cares noves”. Era possiblement dels primers cops d’efecte amb el rerefons de l’obertura de les organitzacions polítiques a la societat una dècada després de la Transició. Anys de gestió del poder del nou règim començaven a evidenciar símptomes de desencant social amb la política, i González jugava la carta d’un independent de gran prestigi en l’aparell de l’Estat, l’exjutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón. El cas de Garzón esdevé ara ja paradigmàtic de l’entrada en política d’independents crescuts al marge de les lleialtats orgàniques.

Però si una època ha deixat per a la memòria grans personalitats independents va ser la Transició. Hi apareixen noms com Lluís M. Xirinacs i Josep Benet. Un recurs, el dels independents, que, si bé ha pres força el 27-S, ha sigut sovint un anhel dels partits, ja sigui per motius de prestigi professional o com a missatge d’obertura de la política a la societat.

1. Lluís Maria Xirinacs

Activista antifranquista forjat en la cultura de la no-violència, el que va ser impulsor de l’Assemblea de Catalunya i de la Marxa de la Llibertat -que el 2011 inspiraven l’ANC-, i després del pas per la presó, concorria el 1977 com a candidat independent al Senat constituent. Lluís Maria Xirinacs ja era una icona que sumava a la trajectòria antifranquista, i de defensa dels drets democràtics, nacionals i lingüístics de Catalunya, diverses detencions, anys de presó, vagues de fam i la plantada davant la Model durant gairebé dos anys per exigir l’alliberament dels presos polítics. El 1979 encapçalava la candidatura del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional al Congrés i el 1980 al Parlament, però ja no va obtenir representació, per bé que mai va abandonar l’activisme polític.

2. Josep Benet

Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya i icona de la reconstrucció del catalanisme polític, l’historiador, advocat i editor Josep Benet va ser una de les figures clau de la Transició a Catalunya. Activista antifranquista, es va guanyar a pols un prestigi d’abast transversal que s’havia forjat durant la resistència antifranquista, en què va exercir com a advocat defensor de represaliats pel franquisme. Elegit senador independent per l’Entesa dels Catalans el 1977, va ser un dels membres de la Comissió dels 20 que van redactar l’Estatut de Sau. El 1980 va ser cap de llista del PSUC al Parlament també com a independent. La seva aportació política va acabar esdevenint clau per a la preservació de la unitat civil del poble de Catalunya.

3. Baltasar Garzón

És un dels casos més paradoxals i sonats des de la recuperació de la democràcia. Felipe González incorporava Garzón de dos a les llistes del PSOE el 1993. Amb un PSOE tocat pels GAL i la corrupció, González buscava fora el prestigi perdut. Garzón va obtenir l’acta de diputat i, malgrat que aspirava a ser ministre de l’Interior, González va optar per Juan Alberto Belloch i va relegar Garzón a assumir el lideratge de la lluita contra el narcotràfic des de la secretaria d’estat per al Pla Nacional sobre Drogues. Va portar fins a les últimes conseqüències la seva condició d’independent, que va reivindicar sovint, i nou mesos després, havent mantingut un dur enfrontament amb Felipe González per l’actitud dels socialistes davant la corrupció, va dimitir dels seus càrrecs de govern i va renunciar a l’escó. Reincorporat a les funcions de jutge de l’Audiència Nacional, va clavar l’estocada al PSOE en reobrir el cas dels GAL.

4. Pilar Rahola

Reconeguda periodista i polemista, Pilar Rahola feia el salt a la política com a independent el 1993 de la mà d’Àngel Colom i d’ERC com a candidata al Congrés. Amb ella, els republicans recuperaven la representació a les Corts espanyoles perduda el 1986, amb voluntat, ja llavors, de fer pedagogia perquè Catalunya disposés d’estructures d’estat. Es va afiliar a ERC abans de ser candidata a les municipals a Barcelona el 1995, però va abandonar el partit amb Colom el 1996 en l’escissió d’ERC per crear el fallit Partit per la Independència. Ara a l’òrbita de Convergència, on també va anar a parar Àngel Colom, és integrant del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

CiU-ERC, operació 2009: Tremosa i Junqueras

El 2009 CiU i ERC fitxaven dos independents per encapçalar les respectives candidatures a Brussel·les. En el cas de CiU, es tractava de l’economista Ramon Tremosa, un sobiranista -s’havia alineat amb ERC en contra de l’Estatut retallat- amb qui Convergència feia un primer gest simbòlic d’obertura en la línia de la Casa Gran del Catalanisme. Per la seva banda, ERC, que ja començava a acusar el desgast del segon tripartit, salvava els mobles amb Oriol Junqueras, un independentista de perfil transversal, desvinculat de l’acció dels republicans al Govern. Sis anys després, Junqueras és el president d’ERC -s’hi va afiliar mig any abans d’optar a liderar el partit- i Tremosa segueix a Brussel·les. Va ser a l’Eurocambra que Junqueras, Tremosa i Raül Romeva, llavors eurodiputat d’ICV, van forjar una relació que ha acabat confluint a Junts pel Sí.