L'Estatut: cinc anys, cinc decepcions
El dia que es compleixen cinc anys de l'entrada en vigor el text estatutari, que en va costar dos de negociacions, Catalunya es troba cara a cara amb les frustracions que ha generat després de les diverses escapçades i amb una aplicació poc satisfactòria
BarcelonaAvui, 9 d'agost, es compleixen els cinc anys de l'entrada en vigor de l'Estatut. Aprovat en referèndum el 18 de juny del 2006, el text va ser fruit de dos anys d'intenses negociacions polítiques, primer a Barcelona i després a Madrid. Però la polèmica i les tensions sobre l'Estatut que va impulsar l'aleshores president, Pasqual Maragall, no es van acabar un cop es va aprovar el text. Un cop ratificat per les Corts, el PP el va recórrer al Tribunal Constitucional, que el va retallar quatre anys després –ara fa un any–, i el govern espanyol del PSOE n'ha regatejat l'aplicació durant aquesta legislatura.
L'Estatut, que havia de resoldre l'encaix entre Catalunya i Espanya per almenys una generació, ha generat més frustració que satisfacció. Els partits nacionalistes parlen, amb la boca petita, d'autogol, i l'independentisme afirma que ha servit per constatar que amb Espanya no hi ha encaix possible. Només els socialistes en reivindiquen encara les virtuts, malgrat que reconeixen que els avenços potser no compensen el desgast. Un cop retallat, el PP sí que l'assumeix com a propi. Si guanya les eleccions, Mariano Rajoy s'ha compromès a respectar el text. Altra cosa serà l'esperit amb què el desplegaria.
Per ara, aquestes són les cinc grans frustracions generades per l'Estatut:
1. L'encaix Catalunya-Espanya: L'Estatut no ha estat capaç, ni abans ni després de la retallada al TC, de resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya. La definició inicial de Catalunya com a "nació", que constava a l'article 1 del text, va quedar relegada al preàmbul -que no té valor jurídic- amb un redactat molt rebaixat després del pacte entre Zapatero i Mas el gener del 2006 a la Moncloa. El TC va deixar clar que el terme "nació" o "nacional" aplicat a Catalunya era innocu. La manifestació del 18 de febrer del 2006 pel dret a decidir i contra la retallada política del text va ser la primera, i l'última, el 10 de juliol del 2010, i encara més massiva, contra la sentència del TC.
2. La llengua: En l'àmbit lingüístic es va produir un avenç significatiu en el text aprovat a Madrid i votat en referèndum. El TC ho va corregir després, en negar el caràcter de llengua preferent del català a l'administració, i en posar-ne en qüestió el caràcter vehicular a l'escola. Quan dirigents com el president Jordi Pujol parlen de l'autogol de l'Estatut pensen sobretot en aquest tema. Es va obrir el meló i Catalunya n'ha sortit escaldada. Ara, entitats espanyolistes es valen de la sentència del TC sobre l'Estatut per qüestionar la política lingüística i educativa dels últims 30 anys a Catalunya.
3. El finançament: Durant la tramitació de l'Estatut s'afirmava que, si es resolia el finançament de Catalunya, ja hauria valgut la pena fer-lo. Es va decidir incloure el tema al text, però en els diferents tràmits es va anar rebaixant i es va fer més inconcret. Finalment, Catalunya va incrementar els impostos cedits, i va vincular encara més el seu finançament al dinamisme de l'economia, però va renunciar a equiparar el seu sistema de finançament al concert basc i navarrès malgrat que era la intenció inicial i l'acord al qual es va arribar al Parlament. El finançament es va resoldre finalment a nivell multilateral i Catalunya no va aconseguir singularitzar el seu model, que va seguir dins el règim comú, ni recaptar tots els seus impostos. Malgrat tot, es va respectar el principi d'ordinalitat, d'inspiració federal i que garantia que, després d'aportar recursos als fons de solidaritat, Catalunya no quedés ni per sota de la mitjana en recursos per càpita ni en una posició diferent de la d'abans de fer les aportacions. El finançament va trencar la unitat de CiU i el PSC en l'Estatut, ja que els nacionalistes van assegurar l'estiu del 2009 que el text s'havia incomplert amb el pacte entre el govern central i l'executiu de José Montilla.
4. La justícia: L'Estatut volia culminar l'autogovern català, però també fer d'Espanya un estat federal. I un dels fronts que atacava era el de la justícia, el poder menys descentralitzat de l'Estat. En aquest sentit primava el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i incloïa la creació d'un Consell de Justícia Català. La poca predisposició de Madrid a descentralitzar, sumada a les reticències corporatives i a l'efecte neutralitzador de la sentència del TC en aquest àmbit, han fet que el balanç en aquest àmbit sigui, per ara, nul.
5. Els traspassos: El gran objectiu no eren els traspassos, però se n'incloïen alguns. El ritme no ha estat tant alt com es va proposar l'executiu de José Montilla al seu dia, però n'han arribat alguns i d'altres estan embastats. Els més significatius són els de la Inspecció de Treball i el de Rodalies de Renfe. El traspàs de Rodalies, però, ha estat molt discutit per la insuficient dotació econòmica. Els problemes a la xarxa no han desaparegut i les incidències continuen sovintejant, igual que quan el servei depenia del ministeri de Foment.
