Les litúrgies, els discursos i la solemnitat de la nit electoral
Com cada nit electoral, la litúrgia civil segueix un mateix guió: el perdedor de les eleccions truca al guanyador, el felicita i compareix primer davant l’opinió pública per fer el seu discurs d’acceptació
BarcelonaEn aquesta ocasió, un Rubalcaba amb un posat molt greu ha llegit un discurs –estrany, en ell– i ha volgut comparèixer sol, envoltat de persones anònimes que distorsionaven el discurs i el missatge. Sol davant el perill s’ha erigit com a garant i guardià de les essències i valors del seu partit. Jugarà un rol molt actiu tant en el Congrés dels Diputats com en el Congrés ordinari que farà el PSOE. Hi ha Rubalcaba per a estona.
En canvi, el discurs d’acceptació de Mariano Rajoy ha estat molt solemne –excepte en els moments de saltar al balcó i no recordar-se de la persona a qui succeirà ni desitjar-li el millor i oblidar, també, el seu adversari. Llegit, també. Un discurs amb olor d'humilitat i de moment històric. Ha repetit incansablement la paraula todos apel·lant a l’orgull i l’esforç comú, adreçant-se als seus votants, als no-votants, a Europa i als mercats.
A Catalunya, la derrota també ha parlat primer. Carme Chacón ha volgut comparèixer envoltada del seu director de campanya i el PSC sortint. Rostre greu i trist –es nota que s’ha acabat la campanya– i veu mig trencada. Cap detall vermell en la seva roba. Ha dit que estan derrotats, però no vençuts, malgrat que la seva comunicació corporal delatava el contrari.
El president Mas i Duran i Lleida han parlat sense llegir, els únics. Missatges de satisfacció i un aval per als temps que venen, encara que saben que el pacte fiscal ha mort abans de néixer.
