Fernando de Rosa ha estat fins ara un actor secundari, d'aquells que sempre aposten al cavall guanyador esperant la seva oportunitat. Li arriba ara, als 53 anys, però en forma de caramel enverinat. Esdevé la quarta autoritat de l'Estat assumint la presidència d'un Consell General del Poder Judicial que Carlos Dívar ha deixat desacreditat i farcit de divisions i ànsies de traïció.
La carta de presentació de De Rosa no és precisament la més digerible pels seus companys progressistes del Consell. Precisament perquè a Génova dirien que és un senyor com cal: un valencià moderat, casat i amb un fill i estretament lligat al PP. Home d'ordre, als 24 anys ja era jutge i havia militat a les joventuts d'Aliança Popular.
El salt a la política el va fer el 2003 de la mà de l'expresident Francisco Camps. Primer va ser nomenat secretari autonòmic de Justícia i quatre anys després va ser nomenat conseller d'aquesta mateixa àrea a la Generalitat Valenciana. Hi va estar poc més d'un any perquè va ser cridat a fer tàndem amb Dívar com a vicepresident del Consell.
El nomenament no va estar exempt de polèmica. Si bé PP i PSOE van estar d'acord amb Dívar, alguns sectors socialistes no veien amb bons ulls que un magistrat tan vinculat al PP assumís aquest pes, a la vegada que els mateixos jutges del Consell alertaven del nucli conservador que aterrava a la cúpula de l'òrgan. De fet, va ser un dels jutges pel qual Baltasar Garzón va demanar la suspensió cautelar per "enemistat manifesta" en el judici per les escoltes del cas Gürtel.
L'amistat íntima de De Rosa amb Camps li pot portar més d'un maldecap. Ja es va veure obligat a negar cap relació amb les empreses de la xarxa investigades quan era conseller i a defensar que la seva relació amb Camps de cap manera posava en dubte la seva objectivitat. En tot cas, serà un llast que haurà d'arrossegar en la seva missió de rentar la cara al Consell.
