L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La desolació del "talented"'

Girant lentament, com els transatlàntics, el PSOE continua la maniobra de virar cap a la investidura de Rajoy, però encara no queda clar que aquesta maniobra no acabi partint el barco en dues parts: la que vol investir Rajoy i la que continua afirmant que “‘no’ és ‘no’”.

Entre aquests hi ha Miquel Iceta, que aquest cap de setmana ha guanyat les primàries del PSC per a secretari general del partit. Avui l’entrevistem, i Maiol Roger i Marc Toro li pregunten: “Està disposat a mantenir el ‘no’, encara que això signifiqués un trencament amb el PSOE?” I contesta Iceta: “El PSOE ha de pensar si el tema en què vol topar amb el PSC és el suport a un govern conservador”.

La resposta, hàbil, com totes les d’Iceta, però només és una resposta hàbil. Perquè el tema no és el suport socialista a un govern conservador, així, en abstracte, sinó la governabilitat d’Espanya després de 10 mesos sense govern i l’horitzó d’unes terceres eleccions. Aquest és el terreny de joc que ha marcat Felipe González i el seu braç executor Susana Díaz, els guanyadors del cop d’estat contra Pedro Sánchez. I davant d’Espanya (o els interessos d’Espanya segons els entenen al PP, Ciutadans, a una bona part del PSOE; a l’Íbex-35 a bona part de l’opinió pública) la investidura de Rajoy és una necessitat davant la qual el PSOE ha de sacrificar la seva coherència. Per tant, entre el PSC o Espanya, el PSOE ho té clar i Iceta ho sap. En aquest punt, per acabar el drama salvant algun moble, no hi més remei que el PSOE permeti que alguns dels seus diputats s’abstingui. Això, als partits els fa pànic, creuen en la disciplina de vot.

Però aquest dilluns, molta gent hem començat la setmana sota l’impacte del ‘Salvados’ de Jordi Évole, ahir, a La Sexta, dedicat al rescat d’immigrants subsaharians al Mediterrani part part del vaixell ‘Astral’, un antic iot de 30 metres d’eslora que el seu propietari va donar a l’ONG Pro Activa Open Arms, de Badalona. El propietari és Livio LoMonaco, el dels matalassos de làtex, és italià, fa temps que viu a Granada, i va remodelar el iot (va costar-li 300.000 euros) perquè pogués servir d’embarcació de salvament. Mai ‘Salvados’ havia fet tant honor al seu nom.

Per davant la càmera van passar centenars d’homes i dones, que han necessitat més d’un any per estalviar els diners que els han exigit els contrabandistes de persones i aconseguir embarcar-se en lanxes pneumàtiques com aquesta. Gent jove, valenta, que demanen una oportunitat a la vida, que parlen així d’Europa.

Avui, en el seu article a ‘El Periódico’, l’Évole admet que l’èxit del seu reportatge, que estan passant als cines de tot Espanya, és contradictori, perquè tothom es commou i hi mostra solidaritat, però la realitat no canvia. Entén que no tothom té un iot o prou temps per apuntar-se a una ONG, i conclou que “només una opinió pública informada pot empènyer els polítics a legislar contra la desigualtat, que està en l’origen de la seva fugida de la misèria i de la guerra”.

Una última imatge. Del noi que parlava en anglès, el ‘talented’, el que diu que ell té potencial per treballar. Havia explicat que a vegades treballava per pagar el viatge i li robaven els dines i tornava a començar. S’embarca amb la idea que arribarà a Grècia. I l’Évole li ensenya un mapa per treure’l de l’error i que s’adoni que, en realitat, el seu viatge ha estat molt més curt. Que l’han enganyat.

Poques vegades la televisió ens ha ensenyat una mirada tan desolada. Els estats europeus, començant per nosaltres, els ciutadans europeus, hem de trobar la manera de no afegir més desolació a la desolació.