L’obertura de l’economia catalana aplaca el risc d’un boicot per la independència

Barcelona“El nostre mercat és el món”. El recurrent tòpic sobre el futur de l’economia catalana és una realitat cada cop més tangible. I una oportunitat. Les crides d’institucions i organismes perquè les empreses internacionalitzin l’activitat, aprofitant les facilitats de la globalització econòmica i la integració europea, és a la vegada una fórmula per mantenir engreixat el motor comercial que és Catalunya i una via per esquivar possibles boicots i riscos que puguin derivar-se d’un eventual procés d’independència. I l’informe Impacte econòmic d’una reducció dels fluxos comercials entre Catalunya i la resta de l’Estat, dels economistes Xavier Cuadras Morató i Modest Guinjoan, afegeix un inesperat aliat a aquesta tendència. Segons l’estudi presentat ahir a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya, la crisi ha sigut un nou incentiu perquè les empreses hagin buscat nous mercats per superar les febleses de l’espanyol. Tant és així que el saldo del comerç exterior és per primer cop positiu des de l’any 2009.

L’informe n’actualitza un altre que calculava els efectes per a l’economia catalana d’una disminució dels intercanvis comercials amb la resta de l’Estat, amb dades del 2005. Com que ara ja estan disponibles les del 2011, Cuadras i Guinjoan han refet els càlculs i han constatat el que ja intuïen, que els efectes de la independència són progressivament més irrellevants per a les empreses.

El debat comercial, secundari

I la conclusió és contundent, ja que el fet que “l’economia catalana sigui cap cop menys vulnerable a una hipotètica reducció dels intercanvis comercials amb Espanya” farà que, en el debat sobiranista, els agents econòmics cada cop donin “menys importància a les qüestions comercials”. Per contra, valoraran més aspectes com un sostre competencial més gran per legislar en favor dels seus interessos o l’increment dels recursos i la possibilitat per finançar millor el sector públic o “una política d’infraestructures racionals”.

Així, davant el dubte sobre la conveniència o no de ser un estat gran, Cuadras va exposar que, “quan el comerç està més liberalitzat, no cal ser un estat gran per tenir un mercat gran”. Per això, “les nacions petites són relativament obertes”. Ho evidencia, per exemple, la taxa d’obertura econòmica de diversos països -dada que es calcula sumant les exportacions i importacions i dividint-ho pel PIB nacional-. Mentre que les de Suïssa o Catalunya voregen el 120%, les d’Espanya o França queden per sota del 60%. Aquesta obertura, però, ha patit importants transformacions en el cas català a causa de la crisi. I és que, tot i que el saldo comercial amb la resta de l’Estat ha sigut històricament positiu -Catalunya hi ha venut més del que li ha comprat-, amb la resta del món no era així. Fins al 2009, quan els catalans també van exportar fora de l’Estat més del que van importar, un “signe de fortalesa de l’economia catalana”, segons Cuadras, que també avisa que la situació es pot revertir si finalment se supera la crisi.

Per tot això, la dependència del mercat espanyol s’ha anat reduint. Mentre que l’any 2000 absorbia el 57% de les vendes catalanes a l’exterior i la resta del món en rebia el 43%, aquest percentatge ja s’ha capgirat, atès que el 2014 el mercat espanyol va comprar sols el 41% dels béns catalans venuts fora i la resta del món ja en va adquirir el 59%. Pel que fa al valor afegit generat a Catalunya i exportat, l’evolució és similar i el 2011 la destinació era més alta ja a la resta del món que a l’Estat.

Dos riscos latents però a la baixa

Malgrat tot, el mercat espanyol segueix sent el principal, amb una diferència abismal. I, en cas de separació, el comerç es podria reduir per dues causes: l’ efecte frontera -per alguna raó, l’intercanvi intern sempre és més alt que amb estats pròxims, tot i que hi hagi llibertat de comerç- i un eventual boicot -que, segons els economistes, seria impensable en el cas d’independències com la d’Escòcia i el Quebec-. Pel que fa al segon risc, l’estudi parteix de diversos supòsits, com que Catalunya es mantindria a l’euro; que els consumidors catalans reduirien en la mateixa proporció les compres de productes espanyols; que aquest fet comportaria un augment de la compra de productes catalans en territori català, i que el boicot que farien les empreses espanyoles seria inferior al que farien els ciutadans. Així, davant un escenari “pessimista” d’una reducció del 20% de les compres de productes catalans per part de consumidors individuals i del 10% per part d’empreses espanyoles, l’impacte seria una caiguda de l’1,7% del valor afegit brut a l’economia catalana amb les dades del 2011, una xifra interior al 2% que resultava del càlcul fet amb dades del 2005.

Aquest fenomen, segons destaquen Cuadras i Guinjoan, és oposat al que succeeix a Escòcia, on el pes del mercat britànic en la seva economia és “molt elevat i creixent”. Un fet que creuen que podria haver facilitat la victòria del no en el referèndum d’autodeterminació que ells sí que van poder celebrar.

L’efecte del boicot al cava, poc rellevant

Els càlculs sobre els efectes d’un eventual boicot a productes catalans evidencien que els riscos són més baixos cada any. Ara bé, els autors de l’informe creuen que fins i tot és poc probable que tingui lloc i, en cas d’existir, seria només temporal. Bàsicament, perquè “no surt gratis” i implica pagar més pel mateix bé o escollir un producte que no satisfà tant, sobretot en el cas de les empreses, que “actuen de forma racional” i no emocional, segons Modest Guinjoan. Si un metge li recepta un medicament fet a la fàbrica Boehringer de Sant Cugat, deixarà de prendre’l un malalt espanyol?

De fet, un estudi assenyala els irrellevants efectes del boicot al cava impulsat el 2005 arran de les declaracions de Josep-Lluís Carod-Rovira en contra de donar suport a Madrid com a capital olímpica. El seguiment va ser desigual a l’Estat i es va compensar per un increment de les vendes a Catalunya.