L’onada Podem-C’s atabala els partits grans
Els resultats andalusos són un tast del desgast que poden patir el PP i el PSOE en les cites electorals del 2015
Segons algunes interpretacions, les eleccions andaluses de diumenge poden comportar un punt i a part en la història del bipartidisme a l’Estat. Si bé ja fa anys que a Catalunya, el País Basc i en més o menys grau en altres comunitats amb trets propis partits de perfil sobiranista o regionalista tenen un suport electoral ampli, els resultats de Podem i Ciutadans a Andalusia es poden llegir com un nou daltabaix de les formacions d’àmbit estatal, que de mica en mica perden l’hegemonia. Resisteixen, però el seu poder es va erosionant.
Amb tot, hi ha prou elements que ens deixen entreveure que els resultats andalusos no són res més que un petit sainet abans de la gran tempesta que possiblement s’acosta de cara a les eleccions municipals i autonòmiques del maig i, en especial, de les eleccions generals de finals d’any o principis del 2016. D’una banda, hi ha els bons resultats d’un PSOE que, contra tot pronòstic, ha aconseguit mantenir el nombre de diputats de les eleccions andaluses del 2012, però que difícilment podrà repetir-los fora del seu feu històric.
De l’altra, hi ha el fet que Podem es presentava en el territori on, en termes relatius, té una implantació més baixa i on la seva candidata no era la preferida de la direcció estatal. Si bé és cert que els seus resultats estan lluny dels que els líders del partit esperaven, han irromput amb força en un territori complicat. Ciutadans (C’s) ha obtingut nou diputats malgrat que fa poc més d’un mes les enquestes pronosticaven que quedarien fora de l’hemicicle i malgrat la campanya a corre-cuita que ha dissenyat el candidat, Juan Marín, poc conegut per l’electorat.
La patacada dels populars
L’altra cara de les eleccions andaluses la posen els grans derrotats de la nit electoral, amb el PP en la posició d’honor. Els populars, que el 2012 havien aconseguit guanyar per primer cop els comicis al feu històric socialista -si bé no van aconseguir governar com a conseqüència del pacte PSOE-IU-, han sofert una severa derrota, amb la pèrdua de fins a 17 escons. El càstig electoral que el PSOE havia patit fa tres anys a Andalusia (quan va perdre 9 escons) es va explicar, en bona mesura, per la responsabilització de la situació econòmica que molts andalusos van fer tant en el govern regional com en el govern central de Zapatero. Ara és el PP el que sembla haver tastat la mateixa medecina, i tot fa pensar que de cara a les eleccions generals l’escenari per a la formació de Mariano Rajoy podria ser similar.
Esquerra Unida (IU) també ha sofert una altra patacada electoral, i les perspectives de la històrica formació sembla que no són gaire positives. Lluny de poder capitalitzar el malestar per la gravíssima situació econòmica d’Andalusia -amb una taxa d’atur pròxima al 35%-, el partit liderat a Andalusia per Antonio Maíllo ha perdut fins a 7 escons, ha quedat relegat com a cinquena força de l’arc parlamentari i els seus 5 diputats són insuficients per poder forjar cap govern estable només amb el PSOE. A banda d’IU, els pèssims resultats d’UPyD, amb només un 1,9% dels vots, escenifiquen molt bé el canvi de cartes que s’està vivint a la dreta espanyola. La formació liderada per Rosa Díez ha tingut sempre dificultats per establir-se al sud de l’Estat, però els resultats de C’s demostren que hi havia alguna cosa més en el perfil sociològic del votant andalús que dificultava aquesta implantació.
Un nou mapa polític
Les eleccions del 24 de maig seran una nova prova de foc per al sistema de partits espanyol. Caldrà estar atents sobretot a les eleccions autonòmiques que se celebraran a les comunitats de règim comú, i en especial a les Illes i al País Valencià -on el PP pot perdre la majoria absoluta-, així com a Madrid -on Podem està fortament implantat-. En canvi, tant el fet que Podem no es presenti amb la seva marca als comicis locals com la preeminència de la figura del candidat en les eleccions municipals fan que aquestes eleccions difícilment puguin servir com a element de comparació per a les generals de finals d’any o principis del 2016. Entremig, les eleccions del 27 de setembre a Catalunya poden suposar una bona sacsejada a l’inestable mapa polític estatal, en fase de reconfiguració.
