Publicitat
Publicitat

L'últim federalista

Quan algú sentencia amb ganes que ja no queden federalistes més enllà del riu Sénia sempre penso en Santiago Carrillo. El gener del 2011, amb 96 anys acabats de fer, va venir a Barcelona per promocionar el seu darrer llibre, La difícil reconciliación de los españoles. De la dictadura a la democracia , i va tornar a reblar el clau amb la seva lucidesa habitual: "No hi ha futur per a Espanya sense que els catalans, els bascos i els gallecs se sentin còmodes". Ras i curt: sense un estat que defensi la seva identitat nacional i el seu autogovern. Encara més, el vell animal polític pronosticava que la castració física i química de l'estat autonòmic plantejada per José María Aznar (aquells dies, en el context de la convenció del PP realitzada a Sevilla) podia esperonar el sentiment i la voluntat política independentista a Catalunya.

Carrillo va ser un dels pocs polítics espanyols que va criticar públicament la sentència del Tribunal Constitucional respecte a la reforma estatutària catalana. Així mateix, com a màxim dirigent del PCE, es va oposar l'any 1982 a la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic i no va dubtar a presentar recurs d'inconstitucionalitat ensems amb els nacionalistes bascos i catalans. El jove Carrillo havia seguit com a periodista novell els debats sobre l'Estatut del 1932 a les Corts republicanes, havia liderat la més poderosa organització juvenil durant la Guerra Civil, les Joventuts Socialistes Unificades, acceptant l'especificitat catalana, la qual cosa repetiria després amb les relacions entre el PCE i el PSUC.

Carrillo coneixia prou bé i admirava la cultura política catalana. De l'Assemblea de Catalunya en va treure el model de la seva Junta Democrática. De la mà de cristians com Alfonso Comín va aconseguir transformar el PCE en un partit laic obert a tothom, cristians inclosos. Carrillo estimava Catalunya i aquí s'hi trobava bé. I no cal dir amb barnús blanc al balneari Prats de Caldes de Malavella acompanyat del seu gran amic Pere Portabella. Això sí, sense parar de fumar les cigarretes Peter Stuyvesant.

La política és matís

L'any 2009 va deixar el seu testament, amb Manuel Fraga, en el documental Últimos testigos . Al final el director li pregava que respongués a la darrera pregunta amb una sola paraula. Carrillo li deia que en política no era possible respondre amb una sola paraula, que tot era molt complex i calia matisar... Martín Cuenca li va preguntar: " ¿Color? " Carrillo va respondre sense embuts: " ¡Rojo! " D'un roig encès, que diria Raimon.

Més continguts de