Publicitat
Publicitat

DEBAT EN EL SI DEL SOCIALISME CATALÀ

Navarro vol aplacar Ernest Maragall tot i saber les dificultats de domar un pensament sempre lliure

Maragallisme vs. PSC

No és el primer cop que un Maragall incomoda la direcció del PSC. El procés negociador de l'Estatut el 2006 va sentenciar el llavors president Pasqual Maragall i, sis anys més tard, la votació del nou pacte fiscal ha posat contra les cordes les relacions entre la cúpula del partit i el seu germà petit, Ernest Maragall -des d'un paper de diputat en principi més secundari-. No molesta tant la seva ideologia com la manera d'actuar, poc homologable a la dels partits tal com es conceben a Catalunya, on les decisions de la cúpula passen per damunt dels criteris individuals. El pensament lliure i l'actuació autònoma té difícil encaix en uns engranatges de partit tan ben travats.

"Per recuperar suports socials, caldrà perfils amb personalitat", defensa Toni Comín, exdiputat i cara destacada de la plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC), creada el 1999 a l'entorn de la figura de Pasqual Maragall i dissolta a finals del 2011. "Calen persones consistents i entusiastes", els adjectius amb què Comín descriu l'expresident i que xoquen amb els "perfils burocràtics d'aparell o les construccions mediàtiques" que tant abunden. L'exconseller de Justícia per CpC Josep Maria Vallès lamenta les discrepàncies d'Ernest Maragall i la direcció socialista, que evidencien "novament la dificultat de reconstruir a Catalunya una alternativa al nacionalisme de centredreta". "Pasqual Maragall ja va intuir la necessitat d'aquesta reconstrucció, però no va trobar acollida en la direcció del PSC, ni en la de les altres formacions històriques de l'esquerra catalana", diu.

Capacitat de guanyar i aglutinar

La incomoditat que aquests perfils provoquen en les cúpules de partit, però, es poden convertir en suports a fora. "Pasqual Maragall ha estat l'únic líder socialista capaç de guanyar unes eleccions", recorda Àngel Ros, alcalde de Lleida, per qui el PSC ha de reivindicar més el seu llegat. El filòsof Josep Ramoneda coincideix que "Pasqual Maragall va portar el PSC més enllà que ningú, transcendia el partit i no se'l podia equiparar a la direcció". "Com tots els polítics de certa envergadura", afegeix. Per contra, Vallès retreu a la direcció socialista actual que "no se n'ha adonat prou" que, per vèncer CiU, cal "anar més enllà de les fórmules [...] dels partits tradicionals de l'esquerra catalana" i que poden ajudar a crear l'alternativa però no "protagonitzar-la".

La capacitat d'aglutinar i seduir va permetre a Pasqual Maragall consolidar CpC com una plataforma pràcticament lligada a la seva figura, acostant a la política persones inicialment reticents a fer-ho. Xavier Rubert de Ventós, filòsof i amic seu, hi afegeix el mèrit de l'expresident i del seu germà de moure's "sense ànsies de poder", cosa que minimitza els perills de desmarcar-se de les cúpules i els atorga llibertat. Rubert de Ventós recorda com va costar a Pasqual Maragall acceptar liderar el PSC a l'Ajuntament de Barcelona primer i, més tard, la presidència del Govern. Igualment, subratlla una mena de noblesa maragallana dels dos germans i destaca que, tants anys més tard, no hagi aparegut cap escàndol lligat a l'organització d'un esdeveniment tan gran com els Jocs Olímpics del 1992.

Una altra característica de Pasqual Maragall eren les famoses maragallades. Ros les positivitza en definir-les com una "eina per llançar idees que provoquen debat", tot i que en inicialment provoquessin estupefacció, si no burla.

Unes idees innovadores

Més enllà d'idees bomba, però, Comín defensa que darrere Pasqual Maragall hi havia "una forma d'entendre l'esquerra catalana" ben travada i innovadora. L'exdiputat hi veu un catalanisme federalista que vol pilotar Espanya però amb l'horitzó posat a Europa, una voluntat de regenerar la democràcia basada en la transparència i la participació de la ciutadania, i el desig de reinventar la socialdemocràcia obrint-la tant al liberalisme il·lustrat com a l'esquerra hereva del PSUC. Aquesta complexitat ideològica és també la clau que va facilitar sumar les tres forces d'esquerres en el primer tripartit. "Si en algun moment hi ha hagut debat ideològic va ser en la confrontació entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall", diu Ramoneda.

Ernest Maragall intenta preservar l'ideari des de diversos fòrums, però amb capacitat limitada per incidir. "El PSC està en una situació d'indefinició que, si no canvia, serà d'inanició creixent", creu Ramoneda. Comín, però, defensa que Pasqual Maragall ha influït molt en el PSC i situa la demanda de veu pròpia respecte del PSOE com un reclam impulsat en el seu moment per l'expresident. "Tot i que ara ja anem tard", avisa, i defensa anar més enllà i afegir la reivindicació del dret a decidir en l'ideari socialista. Podria ser una manera de frenar la pèrdua de suport d'intel·lectuals que del PSC es passen a l'independentisme, com el mateix Rubert de Ventós, que preveu que "pot ser que els crítics amb un gest com el d'Ernest Maragall [votant la Hisenda pròpia] després l'entenguin". Pasqual Maragall mateix va defensar l'any passat que "Catalunya hauria hagut de ser la República Catalana".

¿Però si finalment l'exconseller trenca amb el PSC -o viceversa-, el maragallisme desapareixerà? Ros creu que ara "no s'està jutjant el maragallisme", sinó un vot en concret, i opina que el partit "no es pot permetre renunciar a un actiu tan important com Pasqual Maragall i el maragallisme". Comín coincideix que "el maragallisme seguiria en el PSC" amb ell i altres militants que s'hi poden identificar en diferent grau i, de fet, creu que no li queda cap altre futur "si vol ser majoritari". Ramoneda, per contra, opina que "el margallisme és el passat i no tornarà", ja que "feia compatible coses que fora d'ell podrien semblar contradictòries" gràcies al caràcter de l'expresident. El PSC, però, vol evitar certes incomoditats que li crea sense poder garantir que, un cop mort el gos, mori la ràbia.

Més continguts de