Publicitat
Publicitat

Els meus retrats de la pau basca (1)

Mossèn Joseba Segura

El mediador ‘motard’

El primer cop que vaig veure Joseba Segura va ser en una cita als despatxos de la basílica de Begoña. El mossèn baixava d'una moto de gran cilindrada amb botes de cautxú. Es va treure al casc i va fer un cop de cap per posar-se a lloc una mitja melena que causava furor entre les senyores. "Com portes això del sexe?", li vaig preguntar un dia. "Com puc", em va contestar ell.

Segura (Bilbao, 1959) és teòleg i economista amb un màster al Boston College. Va ser impulsor de la banca social i un puntal de l'Església basca en el tractament progressista de les drogodependències. Però sobretot va ser l'home de "la pau sigui amb vosaltres", pax vobis . Del 1998 al 2006 va ser el mediador per antonomàsia entre ETA i el govern espanyol, amb el suport de Ricardo Blázquez, aleshores bisbe de Bilbao i que després seria president de la Conferència Episcopal Espanyola, i dels seus amics de l'ànima mossèn Gaspar Martínez Larrinoa -secretari general de la seu biscaïna- i monsenyor Uriarte -bisbe de Donostia-, que també va passar pel calze de la mediació. Per ajudar-lo, es va portar d'Irlanda el pare redemptorista Alec Reid, que havia intervingut (i molt) en els Acords del Divendres Sant. Tot passa per missa.

Quan jo tenia un càrrec a la Generalitat despatxava sovint, sempre a soles, amb el president Pasqual Maragall i amb el conseller primer Josep Bargalló sobre temes bascos. Em donaven temps per desaparèixer quan el guió ho exigia i em veia, entre d'altres, amb en Joseba, que adoptava tics d'agent secret: "Passaré fent fúting pel pont de la Salve, a tocar del Guggenheim, a tal hora", em deia. I arribava esbufegant dins d'un xandall. Maragall em va dir que volia conèixer com anava el procés de pau amb una font directa i equànime, i li vaig portar Segura.

La trobada amb Maragall

Vam sopar a casa amb la bascofília catalana, gairebé vam fer gaupasa (veure sortir el sol), i l'endemà el vaig portar amb en Bargalló a la Casa dels Canonges perquè el president volia, lògicament, una trobada més personal que institucional. Mentre esperàvem vaig fer dits al piano però, en arribar, el president va voler que toqués alguna cosa patriòtica i vaig arrencar amb l' Agur Jaunak i l'harmonització d' Els segadors que tot just havia enllestit el mestre Ros Marbà per encàrrec del mateix Maragall.

El president va trencar el gel amb una broma: "Tots els meus antecessors, llevat dels cinc últims, van ser clergues", li va dir. Anys més tard, quan Segura es va assabentar de la malaltia de Maragall em va enviar un correu: "Recordo amb afecte Maragall i demano a Déu, per ell i per la seva família, que tingui uns anys de malaltia tan dignes com els que va tenir com el gran polític que va ser", deia.

La mediació desgasta molt i quan Segura va tenir clar que la pau era a tocar -de fet ens la va anunciar gairebé en data exacta- va marxar a missions posant l'Atlàntic pel mig. Ara dirigeix Càritas a l'Equador, ha instaurat els microcrèdits i dóna suport al seu amic Otegi, expert com ell en temes bíblics .

Més continguts de