Des de mitjans de la dècada dels vuitanta, en pràcticament tots els països europeus ha anat sorgint una nova demanda democràtica enfocada tant en la direcció del reconeixement de les identitats singulars com en la recerca d'un nou vincle polític. Com a conseqüència d'aquesta dinàmica s'ha replantejat la relació entre nació, estat i món; regió i centre; comunitat de pertinença i comunitat d'interès. Des que va aparèixer, aquesta nova demanda ha acumulat respostes que han variat segons les característiques específiques i segons la història de cada país.
El punt en què es focalitza el debat és la relació entre nació i estat. Es tracta, en efecte, d'elements que es vinculen mecànicament, malgrat que existeix la idea abstracta segons la qual una nació no sempre necessita un estat. En realitat, la història demostra que la nació tendeix a transformar-se en estat. L'estat nació és sovint l'objectiu del poble perquè, en el sistema polític mundial, aquesta és l'única manera que té d'adquirir una configuració institucional. Ens referim, fonamentalment i sobretot, a la sobirania sobre un territori donat.
L'estat, transformat
Ara bé, el que està en qüestió avui és precisament la relació entre el territori, l'estat i l'encarnació nacional. Dit d'una altra manera: amb la globalització, el territori de l'economia ha esdevingut mundial, mentre que el de l'estat s'ha mantingut dins de l'esfera nacional. D'aquest fenomen se n'ha derivat la transformació de la funció de l'estat: ara no es dedica a defensar el mercat nacional interior, sinó que el que fa és adaptar-lo al territori mundial de l'economia.
No obstant, per l'estat, perdre la sobirania sobre el territori econòmic no significa que hagi deixat de ser l'expressió de la nació. Significa, això sí, que està confrontant una desregulació estat-nació-territori molt difícil de gestionar. I, com a conseqüència d'aquesta delicada situació, l'estat veu com se li plantegen dos interrogants urgents que el fan patir.
El repte global
D'una banda, ha d'enfrontar un desafiament que podem anomenar de riu amunt . Un desafiament que prové de la globalització liberal . L'adjectiu liberal és aquí fonamental: com sabem, després de la Segona Guerra Mundial ja vam experimentar un procés d'internacionalització de l'economia, però en el context d'una resposta estatal enfocada en el model keynesià. Aquesta tendència va transformar la internacionalització en una sort econòmica per als països occidentals: el welfare state , l'estat del benestar, encarnava aquesta resposta. Ara, amb el liberalisme desencadenat a Europa -sobretot a partir dels anys vuitanta, sota la direcció conjunta d'Alemanya, França i la Gran Bretanya-, ha esdevingut un desafiament que l'estat nacional no vol ni pot afrontar. D'aquí prové, doncs, la seva crisi de legitimitat i, consegüentment, la de les elits polítiques, que han perdut la capacitat d'actuar amb eficàcia sobre l'economia. L'opinió pública ho sent, ho experimenta, i no li falta menyspreu cap a aquestes elits impotents. Elevada a consciència clara, la idea que les elits han abandonat els pobles ha arrelat i crea espai per a l'auge de populismes reactius.
El repte nacional
D'altra banda, l'estat nació també pateix un repte de riu avall . Les demandes de reconeixement posen en qüestió la capacitat de l'estat per encarnar les identitats singulars. D'aquesta mancança en sorgeix l'auge dels nacionalismes, regionalismes i, de vegades, dels tribalismes. En aquest àmbit el perill està en certes derives que es donen especialment en períodes de crisi econòmica: parlem de xenofòbia, de racisme i d'odi identitari davant de grups que són considerats com a il·legítims en el territori en qüestió. Però no hem de confondre les derives perverses amb les reivindicacions legítimes de reconeixement, perquè tant l'auge de la democratització del vincle social com la crisi de gestió del territori fan aflorar la debilitat dels vincles nacionals no basats en identificacions fortes amb l'estat. En aquest context apareixen les demandes separatistes i independentistes. Al mateix temps, és generalment acceptat que el concepte mateix d'independència no representa avui dia el que significava en els segles XIX i XX. En efecte, la formació d'un territori mundial obliga avui a pensar la relació en termes d'interdependències múltiples. Però també és necessari pensar de quina manera les demandes d'autonomia, d'associació no dependent (aquí hi ha el perill de la interdependència) i de respecte a les identitats nacionals poden enfocar-se i projectar-se en una globalització posada al servei del benestar humà. És el gran interrogant d'aquest segle.
