18/02/2017

El cas Nóos tomba l’últim Tabú del règim del 78

4 min
Judici històric La infanta Cristina va seguir les explicacions del seu marit en el judici del cas Nóos.  Relleu al tron La reina Letícia fent un petó a Felip VI el dia de la seva coronació a Madrid.  Heroi del 23-F Un jove Joan Carles compareixent a TVE per denunciar el cop d’estat del 1981.  Disculpes inèdites El rei Joan Carles I va haver de demanar perdó per la cacera a Botswana.

Barcelona Dile por favor que llama Juan Sumer ”. La nit del divendres 20 de gener un total de 2.197.000 persones, un 18% de l’audiència, van seguir des del sofà les explicacions d’Hortensia Blázquez al programa de Telecinco Sálvame Deluxe sobre la relació que la seva amiga Bárbara Rey hauria mantingut amb Joan Carles I. Blázquez va explicar, entre altres detalls, com li havia agafat el telèfon al cap de l’Estat, que es feia dir Sumer, l’acrònim en castellà de Sa Majestat el Rei. Només tres dies abans el digital OK Diario havia publicat que el CNI havia comprat el silenci de Bárbara Rey a compte dels fons reservats. Encara no hi ha estudis sobre l’impacte d’aquestes revelacions sobre l’opinió pública espanyola, però una cosa és clara: un programa així hauria sigut impensable fa dues o potser només una dècada.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Situem-nos ara la nit del 20 de gener del 1994. A TV3 se sent això: “Hi ha gent perversa i antimonàrquica que té la idea que els membres de la reialesa en general no fan res, i ells no paren en tot el dia: hípica, esquí, obres de beneficència, inauguracions i, a més, com si no en tinguessin prou amb tota aquesta feina feixuga, arriba el Nadal i han de fer un discurs per la tele”. Segur que recorden aquest fragment del cèlebre monòleg de Quim Monzó al programa Persones humanes, que presentava Miquel Calçada, Mikimoto.

Aquella intervenció humorística va provocar una queixa formal de la Casa del Rei a la televisió pública catalana i una polseguera política de grans dimensions que va tenir com a colofó la cancel·lació d’un programa del Gran Wyoming a TVE que pretenia entrevistar Monzó. Què ha passat entre el 1994 i el 2017? Doncs un procés lent però inexorable en què la llibertat d’informació s’ha anat imposant per sobre d’un dels últims tabús del règim del 78, la monarquia, perforant un espès escut mediàtic, jurídic i polític. Aquell era un temps de rumors en què a les tertúlies sempre hi havia algú que sabia “de bona font” que el rei era profús en amants o en negocis bruts. Però mai res de tot això transcendia al públic, al qual només li arribava la versió institucional de la monarquia. Joan Carles era una persona respectada i se li reconeixia el mèrit d’haver-se enfrontat als colpistes la nit del 23-F. A Catalunya, socialistes i nacionalistes es declaraven joancarlistes per justificar el seu suport a una monarquia imposada pel franquisme però que havia homologat Espanya com a democràcia.

Fa tot just una dècada les intervencions antimonàrquiques al Congrés de Diputats de Joan Tardà (ERC) o al Senat d’Iñaki Anasagasti (PNB) eren considerades com a meres notes discordants. Alguns acudits sobre el cas Mitrofan, el nom d’un os que el rei hauria abatut a Rússia el 2006 després d’haver-li donat vodka, van acabar als tribunals. L’Audiència Nacional va prohibir l’any següent la venda d’un número d’ El Jueves en què els llavors prínceps apareixien en una postura sexual explícita. La justícia també va actuar contra els joves que van cremar fotos del rei el mateix any a Girona.

L’escut del Codi Penal

El TC va dictaminar el 2015 que aquests fets eren constitutius del delicte d’injúries greus a la Corona -segons estableix el Codi Penal en el seu article 490.3- i, per tant, castigats amb penes de sis mesos a dos anys de presó. Tota aquesta pressió, però, no ha tingut efecte perquè la societat, i l’accés a la informació, ha canviat de manera radical. L’afer Corina, la cacera d’elefants a Botswana, la publicació al New York Times d’un reportatge sobre la fortuna personal del monarca (estimada en 1.800 milions d’euros) i, sobretot, l’esclat del cas Nóos i la imputació de la infanta van acabar forçant l’abdicació del rei Joan Carles el juny del 2014 en favor del seu fill.

El nou monarca ha dissenyat una estratègia per aïllar la família reial dels diferents escàndols que l’afecten, com el cas Nóos, que finalment s’ha saldat amb penes baixes i l’absolució de la seva germana. El canvi de peces ha servit, també, per atenuar l’onada antimonàrquica que semblava prendre els carrers arran del 15-M, en què la bandera republicana va tornar a onejar com no ho feia des dels anys 30. L’ascens de Podem podria haver sigut interpretat com una esmena a la totalitat del règim del 78, inclosa la monarquia. Però això no ha passat. Pablo Iglesias ha adoptat una postura pragmàtica i entre els seus objectius immediats no hi ha el canvi de forma d’estat. El gest de regalar-li la sèrie Joc de trons al nou rei aprofitant una visita a Brussel·les va segellar la treva entre la institució i els podemistes. La societat espanyola ja no considera intocable la monarquia, però l’alternativa republicana no ha quallat.

L’excepció, però, és Catalunya. La caiguda en desgràcia de Cristina de Borbó representa el trist final de l’operació, hàbilment dissenyada des de la Zarzuela, per tenir una infanta catalana, establerta a Barcelona, treballadora de La Caixa i casada amb un exjugador basc del Barça d’handbol. Les esperances dels partidaris de l’anomenada tercera via, partidaris d’un acord bilateral Catalunya-Estat que eviti la independència, en el paper moderador que hi podria exercir el nou monarca tampoc s’han vist correspostes. El discurs de Felip VI no s’aparta ni un mil·límetre del del seu pare ni del que marca l’eix PP-PSOE-C’s.

El resultat és que Catalunya és avui l’únic territori espanyol obertament hostil a la Corona i on el discurs republicà té més predicament. La idea de República Catalana s’ha fet hegemònica entre el moviment independentista malgrat les reminiscències de la Guerra Civil. Un cop apagat l’incendi Nóos, Felip VI veu impotent com el foc crema descontrolat a Catalunya.

stats