El PDECat, víctima de la síndrome Churchill
SubdirectorWinston Churchill va ser l’home que va encarnar la resistència dels britànics contra els nazis en la Segona Guerra Mundial, el líder que va saber mantenir viva l’esperança dels seus conciutadans enmig de la mort i la destrucció causats pels bombardejos de la Luftwaffe i, finalment, l’estadista que va saber jugar les seves cartes per fer de pont entre Stalin i Roosevelt i assegurar la victòria final dels aliats. Tot i així, en les eleccions que es van celebrar el 5 de juliol del 1945, els laboristes de Clement Attlee van escombrar els conservadors de Churchill i van assolir una de les majories més àmplies de la democràcia britànica: un 49,71% dels vots, més de tres milions de vots d’avantatge sobre els tories. Els britànics valoraven el compromís i la determinació de Churchill, l’admiraven com a personatge públic, però van considerar que no era la persona apropiada per reconstruir el país després de la devastació causada per la guerra. El programa social d’Attlee els va semblar més apropiat per a aquell moment concret.
Aquest és un dels exemples que se sol posar per demostrar que, molt sovint, els grans esdeveniments històrics devoren els seus protagonistes. El fantasma de Churchill ja fa temps que plana sobre el PDECat, i abans, sobre l’antiga CiU. De fet, els resultats de les eleccions del 2012, en què Mas es presentava per obtenir la majoria absoluta, ja van ser vistos com un càstig injust a un líder polític que havia decidit jugar-se-la.
La paradoxa convergent
Des de l’inici del Procés, doncs, el món convergent ha viscut en aquesta paradoxa, un desconcert que ha derivat a voltes en amargor, com l’expressada, en termes testosterònics, per l’exconseller de Presidència i home clau del 9-N, Francesc Homs. La realitat és que una lluita com la que implica la independència pot ser, per la seva pròpia naturalesa, contrària a l’interès partidista i electoral. La justícia no existeix en política. Els electors voten en funció de moltes variables, i l’agraïment a posteriori no sol ser una de les principals, sinó que pesen molt més les expectatives de futur. I de la mateixa manera que és evident que el PDECat acumula ara mateix molts problemes (de marca, de discurs, de lideratge, etc.), seria temerari donar per mort un espai sociològic que existeix i existirà en el futur, tot i que conjunturalment pugui veure reduït el seu perímetre electoral de manera perillosa.
Un nou context
La història ensenya que després d’una revolució, sigui fallida o exitosa, els actors polítics tendeixen a reconfigurar-se en funció del nou context creat. És des d’aquest punt de vista que fer prediccions electorals ara pot resultar un exercici tan fútil com enganyós. I en última instància, Pascal i els seus sempre tenen l’opció de sortir al carrer i comprovar quanta gent sap qui va ser Clement Attlee.
