El PP de Madrid, davant dels savis de l’esquerra
MadridMariano Rajoy és un home de partit. Presumeix sovint d’haver començat des de baix, enganxant cartells electorals. Sense el partit, sense haver fet sempre mèrits davant del dirigent que tenia un graó per sobre, avui no seria on és. Per això, en bona mesura, és un polític tan poc aficionat als cops d’efecte, als fitxatges estrella o a fer cas dels consells de la premsa: confia a ulls clucs en els tempos que marca la maquinària de la seva formació. Ara aquesta poca pressa per triar els candidats a l’alcaldia i a la presidència de Madrid, però, ha acabat donant marge d’acció a l’esquerra per sacsejar el tauler de joc a la comunitat i augmentar la incertesa a les urnes a les eleccions del 24 de maig.
A la seu del carrer Génova l’ordre era prendre’s amb calma els nomenaments. La manca d’un adversari clar deixava l’oposició sense una diana reconeixible. A més, l’absència de notícia a les files conservadores permetia focalitzar l’atenció en la fragmentació de l’esquerra i el debilitat lideratge del ja exaspirant socialista a dirigir el govern regional, Tomás Gómez. En tercer lloc, ajornar al màxim la fumata blanca recordava a Esperanza Aguirre, presidenta del PP a Madrid, que és Rajoy qui mana. Les coses, però, han canviat, i la dreta, que tenia l’esquema molt ben travat, s’haurà de readaptar. L’element que ho ha capgirat tot ha sigut l’entrada de dos intel·lectuals a primera línia política de cara a les autonòmiques: Ángel Gabilondo, cap de cartell del PSOE, i el poeta Luis García Montero, a IU.
De sobte, les dues principals forces progressistes -fins ara- a Madrid tenen al capdavant persones amb una trajectòria professional d’èxit al marge de l’activitat política que han optat per mullar-se. El primer, catedràtic de metafísica i exministre d’Educació, ja s’ha estrenat com a número 1. El segon tot just va ser proposat divendres per unanimitat pel consell polític regional d’Esquerra Unida.
L’elecció d’aquests dos intel·lectuals permet a socialistes i comunistes treure’s de sobre l’ombra de presumptes escàndols de corrupció. A Gómez, que va ser destituït de cop per Pedro Sánchez, se’l feia responsable del sobrecost del tramvia de Parla, municipi d’on va ser alcalde. A IU l’anterior candidata, Tania Sánchez, va plegar per voluntat pròpia, cansada dels obstacles de la direcció regional. Ara ha creat una nova formació amb la qual no descarta trobar vies d’entesa amb Podem. ¿En serà la candidata? Li pesa el llast d’unes presumptes irreguralitats quan era regidora a Rivas-Vaciamadrid. El PP ja li va presentar una querella.
N’hi haurà prou?
Aprofitant el seu perfil, Gabilondo i García Montero situaran, molt probablement, el debat públic en el terreny de l’ètica i de la regeneració democràtica enfront del PP de Madrid, tocat de ple per casos com Gürtel i l’operació Púnica. ¿Rajoy mantindrà Ignacio González, el president actual i delfí d’Aguirre, o es veurà obligat a optar per cares noves? La delegada del govern espanyol a Madrid, Cristina Cifuentes, el jove diputat Pablo Casado i el president del Senat, Pío García-Escudero, entren a les travesses. ¿Podran els populars centrar l’agenda en la recuperació econòmica si Gabilondo i García Montero posen l’accent en la desigualtat i la transparència?
El dubte -compartit per uns i altres-és si el fitxatge d’intel·lectuals serà suficient per seduir els votants desencantats. L’única certesa és que l’esquerra ha sabut animar la militància aprofitant allò que en Rajoy sol ser una virtut: el control dels temps. Madrid, més que mai, capital de la incertesa.
