El PP d’Aguirre desafia Rajoy des de la trinxera

MadridSi el PP fos la Gàl·lia d’Astèrix, el petit poble de rebels irreductibles serien, sens dubte, els populars madrilenys. El partit que lidera Esperanza Aguirre i el seu delfí, Ignacio González, ha trobat, en l’oposició al govern espanyol, una manera de fer política i marcar distàncies per evitar el desgast. Ara, però, quan les eleccions són a tocar, apareix el dilema: els que han anat cavant una trinxera dins mateix de les files conservadores necessiten que Mariano Rajoy els avali com a candidats. Aguirre vol ser l’aspirant a l’alcaldia de Madrid i González espera repetir a la Comunitat.

Per al cap de l’executiu, autoproclamat de nou candidat a la Moncloa, la decisió final no és fàcil. Sap que ells dos tenen un ampli suport de la militància -són molts anys controlant l’organització regional- i de l’electorat de dretes. En un escenari complicat per al PP, és un actiu a tenir molt en compte. L’altra cara de la moneda és la projecció que una eventual victòria donaria a l’expresidenta. Si Rajoy cedeix aconseguirà, a curt termini, una treva amb la federació díscola; a llarg termini, però, pot contribuir a enfortir un nucli opositor amb camp per córrer si, com pronostiquen les enquestes, a finals del 2015 els populars es queden sense majoria absoluta. La batalla s’intensificarà després de les vacances, amb la vista posada en la convenció del partit convocada per al cap de setmana del 23 al 25 de gener.

Un experiment fallit

Botella, mala solució de consens

Alberto Ruiz-Gallardón va veure en l’elecció d’Ana Botella com a substituta seva a l’alcaldia de la capital espanyola una oportunitat d’or de reconciliar-se amb l’ala més dura de la formació. Nomenant successora la dona de l’expresident espanyol José María Aznar aconseguia reconstruir ponts amb el pinyol més dretà del PP i el seu entorn mediàtic, que l’havien vist sempre com un cavall de Troia progressista. Un cop ja al govern de Rajoy, la seva defensa del projecte de llei de l’avortament -que li va acabar costant el càrrec- va evidenciar que ell sempre havia sigut un conservador convençut. Botella, però, no se n’ha sortit. La gestió posterior de la tragèdia del Madrid Arena, el seu paper en la candidatura fallida dels Jocs Olímpics i la vaga dels serveis de neteja han desaconsellat que optés a la reelecció. En tot aquest període, la relació amb Aguirre s’ha anat deteriorant. Finalment, dimarts l’expresidenta va fer el pas i va anunciar que ara ella està a disposició de la direcció per agafar les regnes de la ciutat.

La força de les enquestes

La preferida pels seus votants

Assegura el politòleg Antón Losada, autor del llibre Código Mariano, que Rajoy és un polític que governa per als seus votants. Que no pren mai cap mesura que pugui incomodar la seva xarxa de militants perquè, al capdavall, és d’ells de qui depèn. Si en el cas de Madrid es compleix aquesta premissa, el president del PP acabarà cedint i nomenant Aguirre candidata. A les eleccions autonòmiques del 2011, la seva llista va obtenir el 51,73% dels vots, per sobre fins i tot del 49,69% del suport que va rebre Ruiz-Gallardón a l’Ajuntament. No hi ha dubte que té un sòlid potencial electoral. Una enquesta recent del diari El Mundo afirmava que ella era la candidata preferida per un 44% dels votants populars. La delegada del govern espanyol a Madrid, Cristina Cifuentes, un altre dels noms que apareixen a les travesses, obtenia només un 19,2% i la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, un 18%. En una conversa informal recent, Rajoy va assegurar que ell no es guiava per les enquestes sinó per l’olfacte polític que dóna l’experiència.

Obstacles i oportunitats

Sempre sota els focus

El 2014 ha sigut un any amb llums i ombres per al retorn d’Aguirre a la primera línia política. D’una banda, mentre Botella tirava la tovallola, veia com algunes peces clau del marianismesortien d’escena. És el cas del seu etern rival, Ruiz-Gallardón, i de l’exministra de Sanitat Ana Mato. Tots dos havien estat al costat de Rajoy a l’hora de guanyar el pols al sector crític, amb l’aguirrismeal capdavant, durant el congrés del PP l’any 2008. Els símptomes de debilitat a l’oficialisme, però, s’han compensat amb dos episodis que han qüestionat la idoneïtat de l’expresidenta, en un moment en què els ciutadans demanen regeneració democràtica: l’incident amb la policia municipal de Madrid, fugint després amb el cotxe, i l’operació Púnica, que va acabar amb la detenció, entre d’altres, del seu ex número 2, Francisco Granados. Conscient de l’impacte negatiu que aquestes polèmiques poden tenir en les seves aspiracions, en tots dos casos ha optat per intentar, des del primer minut, explicar la seva versió dels fets als mitjans de comunicació, sense defugir els focus. En els casos de corrupció com Gürtel, que va tenir l’epicentre precisament a Madrid, ha procurat crear ràpidament un tallafoc i eludir la responsabilitat política d’haver nomenat persones que han acabat imputades.

Catalunya com a diana

El PP madrileny contra Montoro

Pocs dubten que Ignacio González tornarà a ser l’aspirant a presidir la Comunitat. Fidel a la seva predecessora, ha anat intensificant un discurs basat en el greuge comparatiu, situant a la diana un suposat tracte preferent del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, a Catalunya. Un “victimisme”, en paraules del conseller Andreu Mas-Colell, que ha portat l’executiu madrileny a ser molt crític amb el nou pla per mutualitzar el deute autonòmic. Amb aquest argumentari, a cinc mesos de les eleccions, González intenta contrarestar les mobilitzacions per les retallades socials. Aguirre, que va plegar el 2012, fa com si això no tingués res a veure amb ella. Ara només està pendent d’una trucada.

La unitat, assignatura pendent de l’esquerra

La possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta tant a l’Ajuntament de la capital espanyola com al govern autonòmic ha accelerat el debat a l’esquerra del PSOE. A més, la irrupció de Podem ha sacsejat el tauler i ha evidenciat les dificultats per convertir en una realitat la paraula unitat. Els militants i simpatitzants d’Esquerra Unida ja han elegit la diputada autonòmica Tania Sánchez, de 35 anys, candidata a la presidència de la Comunitat. Aquest resultat ha suposat el triomf del sector no oficialista i ha obert una crisi amb la direcció madrilenya de la coalició. El fins ara coordinador, Eddy Sánchez, va presentar la dimissió.

L’aspirant a presidir Madrid, companya sentimental de Pablo Iglesias, ha deixat clar que “IU no es dissoldrà” però que tampoc deixarà escapar l’oportunitat de governar amb altres partits: “No podem deixar que el temps de la història ens deixi a un costat”. Tot indica, però, que a les eleccions competiran per separat amb Podem. A les municipals, la plataforma ciutadana Guanyem Madrid intentarà ser l’aglutinador de les diferents sigles progressistes, tret dels socialistes. Per això, el mes vinent començarà una ronda de contactes amb Equo, Podem i IU, entre d’altres, buscant la confluència però evitant la monopolització d’un sol grup.