El PSOE andalús busca la fórmula per perpetuar-se

SevillaTrenta-dos anys després, el dinosaure encara hi era. Ho podria haver escrit Monterroso sobre Andalusia i la molt estreta relació política i institucional d’aquesta autonomia amb el PSOE, campió en vuit de les nou cites electorals celebrades des del 1982 i derrotat únicament el 2012 pel PP de l’exministre Javier Arenas. Els socialistes són favorits indiscutibles en els comicis del 22 de març sota l’estendard de l’actual presidenta, Susana Díaz. Però la fragmentació fa que els sondejos situïn el PSOE lluny de la majoria absoluta, fet que desembocarà en pactes de difícil digestió o una legislatura breu i convulsa. La campanya, que ahir va viure la primera jornada, estarà marcada per aquest debat, però també pels casos de corrupció i la lluita contra l’atur.

Quan va anunciar l’avançament, Díaz confiava en les seves enquestes domèstiques, que l’acostaven a la majoria absoluta. Votar podia resoldre el dèficit d’un càrrec heretat després de la renúncia l’estiu del 2013 de l’avui senador José Antonio Griñán, imputat al costat del seu antecessor, Manuel Chaves, en el colossal cas de corrupció dels ERO. La realitat s’ha torçat. Si no hi ha un tomb espectacular en campanya, els socialistes, més units que mai al voltant d’un lideratge nou i ferri, tindran menys escons que mai, lluny dels 59 escons que garanteixen la majoria absoluta i per sota dels 47 de Griñán, més tecnòcrata i menys aparent que Díaz, el 25 de març del 2012.

El PSOE no promet res que no hagi promès abans als andalusos, i tampoc és que prometi gaire. Queda lluny el lema de la modernització que va posar en boga Manuel Chaves. Díaz té el matalàs de les seves vastes xarxes clientelars i sap de l’al·lèrgia que el PP provoca encara en l’epidermis de l’agroregió de 4,5 milions d’habitants que nodreix de vot el PSOE. El sentiment heretat del latifundi i el señorito i les penes de la Guerra Civil segueixen llastant el PP, fort a les ciutats. El PSOE confia, així mateix, que la seva imatge de marca forta minimitzi les pèrdues que Podem li infligirà pel flanc esquerre, descartada IU com a amenaça després de tres anys d’aliança. Els comunistes han constatat fins a quin punt és cert que qui pacta amb el socialisme andalús acaba deglutit, com testifica el ja gairebé extint Partit Andalusista, única etiqueta nacionalista en aquests paratges.

Si Podem fa camí des del neocomunisme i la indignació cap al centre polític, Ciutadans ho farà des de l’ambigüitat per mirar de fer forat en l’espectre conservador. El PP de Juan Manuel Moreno perdrà almenys una desena dels seus actuals seients al Parlament (50), però es mostra disposat a facilitar la investidura de Díaz a canvi de concessions programàtiques. És exactament la mateixa oferta que va llançar diverses la podemista Teresa Rodríguez i ratificada aquesta setmana pel seu secretari general, Pablo Iglesias. IU, amb Antonio Maíllo, i Ciutadans, amb Juan Marín, lluitaran per una porció marginal del pastís i podrien entrar en joc si s’assaja la fórmula catalana del tripartit. Si es confirmen els baròmetres, Andalusia recuperarà la biodiversitat perduda: només el 1982 el Parlament va acollir cinc formacions.

A l’horitzó, diversos debats en paral·lel. Per exemple, l’acumulació d’escàndols més important que s’ha conegut mai a la regió (EROs, operació Madeja, cursos de formació, Invercaria, factures falses de la UGT); l’altíssim atur (1.395.700 persones, que representa una taxa del 34,23%, la més alta d’Espanya, segons l’EPA); la ridícula producció legislativa del govern (només dues lleis aprovades de les 28 projectades al pacte PSOE-IU), i una forta sensació de sucursalisme per l’atenció que Díaz, que descuida la federació andalusa sense dissimular, presta permanentment als assumptes de partit i Estat.

Aquestes dues setmanes de campanya dilucidaran a petita escala també la salut del bipartidisme a Espanya, l’empenta de les xarxes socials com a vehicle cap al poder polític i, especialment, l’abast real del fenomen Díaz, per a molts l’última esperança del PSOE al mapa estatal per les mancances atribuïdes a Pedro Sánchez. El líder del PSOE podria caure abans d’hora si el Parlament andalús s’italianitza. El full de ruta de la presidenta sevillana és ambiciós perquè fa reviure el relat de la reconquesta des del sud. Fabulosa paradoxa: ella, epígon d’una saga ultrahegemònica ara captiva dels vicis endèmics del poder, sembla que custodia les últimes esperances de catarsi del PSOE.

Susana Díaz La matriarca que mira cap a la Moncloa

Susana Díaz Pacheco (Sevilla, 1974) va cremant etapes en la seva travessia cap a la Moncloa. Presidenta de la Junta d’Andalusia des del setembre del 2013, filla vocacional primer i matriarca ara del potentíssim PSOE andalús, les seves discretes aptituds acadèmiques (va tardar més d’una dècada a acabar dret) no n’eclipsen els dots de comandament ni la capacitat d’anticipar-se a l’enemic, liquidar succedanis de primàries i aplanar-se el camí cap al poder a la vella manera: sense anar per lliure i buscant l’aclamació.

Regidora, diputada autonòmica, senadora, patum federal del partit o consellera del seu antecessor a l’executiu regional, José Antonio Griñán: la col·lecció d’excàrrecs evidencia un caràcter ambiciós, hàbil entre bambolines i savi en la conspiració. El PSOE andalús al complet és la seva guàrdia de corps, i Ferraz i el secretari general, Pedro Sánchez, saben que sense ella no hi ha oxigen. Poc aficionada als números o la gestió, partidària de l’eslògan, el seu altre fort és l’abraçada al veí, la foto popular, tendència que alguns analistes ja defineixen com a peronismo rociero.

Juan Manuel Moreno La mà estesa per assajar un pacte d’estat

Juan Manuel Moreno Bonilla (Barcelona, 1970) guarda alguns paral·lelismes amb Susana Díaz. Tots dos procedeixen del planter polític de les joventuts del partit, van anar de menys a molt més geogràficament i jeràrquicament i tots dos coneixen a la perfecció la cuina del partit. Designat líder andalús per Mariano Rajoy via Soraya Sáenz de Santamaría, la seva mentora, després de tocar sostre com a secretari d’estat d’Assumptes Socials, no tenia el suport de qui també era aspirant, l’alcalde de Sevilla, Juan Ignacio Zoido, ni de l’aparell popular personalitzat en María Dolores de Cospedal. Amb un discretíssim currículum basat en les arts del protocol i amb maneres de diplomàtic, és reticent a la confrontació oberta, estén la mà per defecte i treballa des de fa mesos trepitjant el carrer, on flaquejava Javier Arenas, el gran referent històric del PP a Andalusia. Modest orador i poc abonat als aspectes tècnics, s’ha mostrat disposat a investir Díaz, un fet que podria ser un assaig a petita escala de la gran coalició que Alemanya, els Estats Units i fins i tot la Casa Reial exigeixen a Rajoy i Pedro Sánchez.

Teresa Rodríguez L’eurodiputada que detesta el seu líder

Teresa Rodríguez (Rota, Cadis, 1981), llicenciada en filologia àrab i professora d’institut, va menjar de la mà d’IU fins que el 2008 la seva microformació, Esquerra Anticapitalista, va oficialitzar el divorci. Tres anys després va presentar-se a les municipals a Cadis, en les quals va treure menys de 1.000 vots. Podem va ser l’inesperat salvavides i el seu trampolí al Parlament Europeu, on esgota els seus dies com a eurodiputada al costat del líder del partit, Pablo Iglesias, a qui detesta i a qui deu a la vegada la seva condició de candidata a la Junta. Molt més a l’esquerra que els oficialistes de Podem, Rodríguez intenta moderar el seu discurs per esgarrapar vots a les ciutats, on hi ha el seu principal bancal de vot. Insegura, pobra pel que fa al discurs i aliena al missatge d’excel·lència que predica el seu partit, la gaditana col·lecciona alguns errors que no han agradat a Madrid: des de les fotografies amb els extreballadors de Delphi, perceptors de milionàries ajudes i mal vistos a Andalusia, fins al vídeo casolà gravat a la cuina de casa seva per fer valoracions de les enquestes electorals.