Polítiques ridícules. L'anàlisi transcrit d'Antoni Bassas

Tornem d’aquests dies de vacances de Setmana Santa moralment apallissats pels atemptats al metro i a l’aeroport de Brussel·les –38 morts i més de 300 ferits– i el de Lahore, al Pakistan, on els talibans van matar 70 persones, famílies, canalla, que eren en un parc celebrant la Pasqua cristiana. I ja que parlem del Pakistan no perdem de vista dues coses: que en aquest país on en els tres mesos del 2016 ja han estat assassinades en atemptats 140 persones, i que la immensa majoria de gent que maten, els que en diem terroristes jihadistes i islamistes, són musulmans, ben bé un 90%.

El cop moral que representen aquests crims ens agafa bastant baixos de defenses ciutadanes, després de la vergonyosa gestió dels estats de la Unió Europea per als milions de refugiats sirians que han picat a la nostra porta.

Ens diuen que estem en una guerra, però no se sap qui dóna les consignes ni la moral necessària per fer-hi front. No sabem ben bé quines són les armes eficaces per guanyar-la, entre altres raons perquè més enllà de la clara culpabilitat dels autors materials dels atemptats, els nostres governs estan atrapats en una teranyina d’interessos que fa molt difícil identificar i combatre els patrocinadors d’aquest terrorisme, i si no saps ben bé contra qui lluites, és difícil guanyar cap batalla. Es repeteix la paraula 'guerra' com un conjur. Insistim: la paraula 'guerra' impedeix pensar amb claredat. Cap grandesa acompanya aquest moment greu.

Ja fa mesos que tots hem vist imatges del drama de les famílies sirianes caminant per Europa i del dolor dels atemptats, i tot plegat ens provoca un gran malestar.

La magnitud de la gravetat dels problemes que viu aquest món i, singularment, Europa, amb la ultradreta tornant a trepitjar els carrers, fan que el contrast amb la política de cada dia resulti gairebé insuportable.

Què els haig de dir d’Espanya, on la formació d’un govern s’ha convertit en una operació de salvament de líders en dificultats.

Què els haig de dir de Catalunya, on tornem a les emboscades parlamentàries de la CUP a Junts pel Sí, que recorden aquells temps nefastos de guerra freda entre Esquerra i Convergència, com si el sobiranisme anés tan sobrat de vots que es pogués permetre discutir qui és més pur.

Com es pot fer una política tan vella i tronada en un moment històric tan dramàtic? La vida no funciona en compartiments estancs. No hi ha la política catalana i la internacional. La mateixa gent que ha sortit al carrer a demanar independència un 11 de Setembre és gent que va sortir al carrer contra la guerra de l’Iraq o que aquests dies se sent humiliada pel que veu a la televisió, gent que ha muntat punts de recollida d’ajuda humanitària per als refugiats. Que no ho veuen, el ridícul que estan fent? Si en circumstàncies normals aquesta política del regat en curt és pobra i avorrida, al costat dels problemes del món és frívola, inconscient i perillosa, perillosa perquè mentre les imatges del dolor i el terror s’entenen, no s’entén gens a què juguen els que hem escollit.