Un Quixot contra el règim del 78
SubdirectorPedro Sánchez va esperonar el seu cavall contra els gegants de l’Íbex-35 i de la vella guàrdia del partit convençut que amb la força de la militància socialista els podria derrotar, però va quedar malferit després de xocar contra els granítics molins que són els fonaments del règim del 78. Ara es llepa les ferides i valora, com el Quixot, tornar a presentar batalla o retirar-se a casa seva. En tot cas, la lliçó d’aquesta operació és molt clara: el sistema no té pietat amb qui gosa contradir-lo. Segur que quan Toni Soler va encunyar el concepte de Santa Aliança per descriure la coalició político-econòmica que s’oposava a la independència de Catalunya no pensava mai que també hauria d’ocupar-se d’un secretari general del PSOE rebel amb el seu diktat.
El mètode que s’ha fet servir amb Sánchez és similar al que es va practicar contra Artur Mas i el procés. Atacs personals (els editorials d’ El País van provocar fins i tot la protesta del comitè de redacció), coaccions als afins (¿van votar en llibertat els membres del comitè federal amb càrrecs que depenen dels barons?) i ampli desplegament argumental als mitjans (Sánchez només ha trobat suports a Catalunya). L’histerisme d’alguns demostra fins a quin punt l’establishmentha percebut el perill. Abans deixar el PSOE ferit de mort que intentar domesticar els podemistes o reconduir el conflicte català. El sistema els ha declarat la guerra, a tots dos.
El relat de la Transició
L’objectiu final, no ho perdem de vista, és salvar l’ statu quo del 78, que és el mateix que el relat de l’Espanya exitosa producte d’una Transició modèlica. Qüestionar aquest relat seria autoesmenar-se, per això ara la prioritat és apuntalar un govern amb el PP, C’s i el que quedi del vell PSOE. És evident que la crisi socialista acabarà engruixint les files de Podem a curt termini, però si el cordó sanitari al seu voltant funciona passarà com a la Itàlia dels anys 70, quan el Partit Comunista era el segon més votat (34,5% dels vots el 1976) però mai tocava poder. La Santa Aliança en té prou amb 200 diputats per conjurar l’amenaça. I ara mateix creuen que els tenen assegurats gràcies a Susana Díaz.
La crisi del PSOE també representa el final del miratge federalista. No en va, 35 anys després de posar en marxa el sistema autonòmic i 40 anys després de la mort de Franco, Javier Fernández i Susana Díaz no han entès el que significa la plurinacionalitat. Dècades de pedagogia, de Pujol a Maragall passant per Carod-Rovira, no han servit per a res.
Compromís històric
El resultat de tot plegat, tornant a la Itàlia dels 70, és la signatura tàcita d’un compromesso storico entre les forces dinàstiques per parar els peus a l’esquerra i els independentistes, tots dos vistos com a irredempts, i tots dos sense prou força per fer virar l’Estat. Però hi ha una diferència. L’independentisme té una palanca que els podemistes-comuns no tenen, i és l’apel·lació a una majoria d’un territori concret que es considera subjecte sobirà.
Després del cap de setmana, aquesta és l’única ombra en l’horitzó que preocupa els guardians del 78. Si no és que Sánchez decideix ignorar els consells de Sancho Panza i es torna a enfundar l’armadura per buscar aventures. I ja se sap que a la segona part de la immortal obra de Cervantes, Alonso Quijano viatja a Catalunya.
