VALÈNCIAAmb mig cos al caire de l'abisme, ensumat pels gossos raters de la fiscalia i els jutges, Rafael Blasco continua encara clavant urpades de lleó, atemorint els que poguessin sentir-se temptats de donar-li l'última empenta. L'omnipotent dirigent està "políticament" -com ell mateix ha subratllat de manera gens innocent- al capdamunt d'un grapat de personatges acusats de cruspir-se uns quants milions d'euros de l'antiga conselleria de Solidaritat valenciana, que ell va dirigir. Aquesta ocasió no és, però, la primera en què el ja exportaveu del PP a les Corts s'ha trobat a un pas de saltar als taurons. El cas és que cada cop que l'han fet ballar sobre el tauló del vaixell pirata, ha acabat per sortir-se'n fent acrobàcies dignes d'un Burt Lancaster.
No en va, el seu poder és més antic que aquesta trista democràcia. La seva ambició, voraç. La seva intel·ligència, una mina d'or en un país que ha donat polítics enorgullits del seu analfabetisme funcional. Blasco ha bellugat fils aquí i allà i ha passat per tots els bàndols com si no en pertanyés a cap, sempre exhibint un somriure d'orella a orella, sobrevivint a bastantes Nits de Sant Bartomeu, sent protestant o catòlic en funció d'on apuntaven les llances.
A finals dels setanta, amb l'àlies Carlos, va militar en el PCE (marxista leninista), far ideològic del grup armat Frente Revolucionario Antifascista y Patriòtico (FRAP). Va pagar la seva gosadia amb la presó, fet que va contribuir a forjar el mite.
Emparentat amb Ciprià Ciscar
En aquells temps es va casar amb la germana exòtica d'un socialista de renom com Ciprià Ciscar i, a principis dels vuitanta, a la vora de Joan Lerma I l'Auster, va arribar a ser-ho tot en els dominis de Presidència. Des d'aquesta cota va escalar a conseller d'Obres Públiques, però una denúncia per irregularitats feta des del seu partit va obligar Lerma a tibar la corda i arrossegar-lo al buit. D'aquella època penombrosa n'hi ha que el recorden com un vell impossible de Macondo, immune als estralls de la història, prenent el sol en un banc a la plaça major d'Alzira, amb un punt de tristor a la mirada.
Però se'n va sortir de l'embolic judicial, va reviscolar, i va continuar teixint el seu destí. Primerament, va intentar treure profit de la fractura africana dels valencians entre blavers i catalanistes amb l'invent de Convergència Valenciana. No es va estar tampoc d'instigar el canibalisme dels seus excoreligionaris amb el Partit Socialista Independent, una mena de germandat discreta de ressonàncies napolitanes dirigida pel seu germà Paco i altres familiars. Finalment, com Maquiavel, va trobar el seu Príncep, en aquest cas en Eduardo Zaplana, que aleshores no passava de ser un nou-ric murcià, amb aires de liberal modern, tan odiat com temut pels camises negres de Rita Barberà.
Diu la llegenda que el 6 de maig del 1995, Blasco i Zaplana junts van veure passar pel carrer Colón de València, des d'una habitació amb els vidres tintats, la gran manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià sota el lema "Guanyem el futur". Certa o no la contalla, després d'aquell exorcisme el futur, lluny de voleiar banderes roges, va tenir gust de derrota per a l'esquerra valenciana.
Zaplana va ocupar el Palau de la plaça Manises, i Blasco, un despatx al de davant, un edifici decimonònic de murades blanques com l'esquelet d'una balena. De cop, el país sencer es va submergir en un espès somni fellinià d'excessos i fantasies, de balnearis i transatlàntics. Un somni que encara dura i que ara entra en la seva fase de misèria i melangia.
El PP segurament deu a Blasco més del que Faust va deure al diable. Però no hi ha deute sense traïció. Ara la qüestió és saber, finalment, qui empentarà a qui a l'abisme.
