19/04/2015

El cas Rato dóna ales a C’s enfront del PP

4 min
gràfic rato

Barcelona“Això de Rato sí que no m’ho esperava”. Aquesta frase pronunciada a la tardor, poc després de l’esclat de l’escàndol de les targetes black, en una taula amb càrrecs ministerials del PP i alts funcionaris de l’Estat, és reveladora de l’impacte que el cas Rato pot tenir en el que encara és el partit més poderós de la democràcia espanyola. “La decepció és enorme, Rato era l’estendard de la nostra bona imatge com a gestors de l’economia”, diu un jove diputat popular. I és que el PP ha sigut fins fa poc una formidable maquinària electoral que va arribar a comptar, segons la mateixa organització, amb 865.000 militants, i que ha concentrat el poder territorial espanyol des de fa dues dècades. La seva caiguda, si es produeix, tindrà efectes semblants als d’un terratrèmol: res ja no tornarà a ser el mateix.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Però per què hauria de caure ara i no quan va esclatar el cas Gürtel o el cas Bárcenas? Anem a pams. En els partits hi ha tres cercles: els votants, els militants i els dirigents. Els casos Gürtel i Bárcenas ja han passat una important factura electoral al PP, que a les europees va perdre un 40% dels seus sufragis. Això vol dir que a hores d’ara ja només li queden els votants més convençuts. Fins ara, la direcció ha pogut traslladar a les seves bases que els casos de corrupció eren producte d’actuacions individuals, de personatges foscos i venjatius com Francisco Correa i Luis Bárcenas. Fins ara, la corrupció no havia malmès greument el nucli dur de la dreta espanyola. La militància es mantenia ferma. Això és, però, el que pot canviar ara amb Rato. Un partit necessita referents, una memòria històrica a la qual apel·lar, requereix, en definitiva, autoestima.

En aquests anys durs del rajoyisme la reserva espiritual de l’autoestima del PP es trobava, encara, en el record de l’obra de govern de José María Aznar. I, si bé Jaume Matas podia ser un altre d’aquests casos aïllats, Rato no ho pot ser de cap manera perquè ell era l’ alter ego del mateix Aznar. Si l’expresident era l’autoritat personificada, Rato era la intel·ligència, el prestigi, les bones maneres (el seu divorci ja no va caure bé a les cafeteries del barri de Salamanca) i el caràcter dialogant.

L’herència d’Aznar

Si mirem la fotografia que acompanya aquest article ens podem fer una idea de l’abast de la crisi popular. Ens situem el juliol del 2002: José María Aznar remodela el seu executiu per donar impuls a la segona part de la legislatura. Dels membres originals del seu primer gabinet només queden Cascos, Rajoy, Piqué i, naturalment, Rato. El PP manté en aquell moment una intenció de vot del 41% segons el CIS, amb el PSOE de Zapatero més de quatre punts per sota. Avui dia un 75% d’aquell gabinet està imputat, empresonat o apareix en les anotacions de Bárcenas com a receptors de sobresous en negre. No és una fotografia, és un estigma. “Amb quina cara vas a fer llistes als pobles?”, reconeix un dirigent del PP català, tot i que la versió oficial és que la culpa és del procés.

Aquest torpede a l’autoestima del partit coincideix ara amb un factor nou que no hi era fa només uns mesos: l’existència d’una alternativa en l’espai del centredreta. La irrupció de Ciutadans, amb l’impuls de la figura hipermediàtica d’Albert Rivera, que és alhora marca, eslògan i missatge, pot provocar un autèntica desbandada a les files populars. Si algun quadre del PP s’està pensant a canviar-se de bàndol, ara és el moment. Després ja serà tard.

El moment dolç de Rivera

Ciutadans celebrava ahir una jornada a Madrid amb els seus candidats municipals i autonòmics. I, a diferència de Podem, manté les portes obertes a quadres d’altres partits per engreixar el projecte de Rivera. Després de fagocitar UPyD, ara és el moment de mossegar el PP. El partit de Rivera està cridat a tenir un paper cabdal en la nova etapa política i, per exercir-lo amb garanties, necessita formar en un temps rècord una nova fornada de quadres preparats per prendre possessió dels ministeris en 24 hores. Aquesta nova nomenklatura riverista és la que s’està formant ara mateix, sota la mirada complaent de l’establishment i amb el pànic instal·lat a Génova.

A Ciutadans el problema ara és un altre. “Tenim tantes altes que estem posant filtres: hem hagut de dir que no a molta gent perquè no veiem clara la seva trajectòria”, explica una destacada dirigent de C’s. El partit de Rivera viu un moment tan dolç que es pot permetre el luxe de ser selectiu. Està especialment interessat a captar talent: polítics, economistes, advocats, etc.

Rivera, a més, té un altre avantatge. L’aparició de Podem atorga a les pròximes eleccions espanyoles una aroma clarament constituent. En aquest context d’amenaça, els electors de centredreta no es quedaran a casa. Voldran dir-hi la seva.

I què pensa fer el PP? Un cop assumit que el 24-M serà un desastre, l’única opció és confiar que el globus Rivera es desinfli quan hagi de començar a prendre decisions. “Si l’elector conservador veu que les institucions es tornen ingovernables optarà altre cop pel bipartidisme”, diuen des del PP, que vol evitar qualsevol debat sobre la corrupció i centrar-se en la recuperació econòmica. Si això passés, la incògnita és si l’electorat tornaria al bipartidisme clàssic PP-PSOE o a un de nou encuny. En tot cas la batalla definitiva per al PP començarà l’endemà del 24-M i no abans.

stats