Publicitat
Publicitat

X. Rubert de Ventós: "Avui la independència no guanyaria una consulta vinculant"

Intel·lectualÉs un independentista tan racional que ha volgut fer-se de l'Espanyol. Considera que la crisi ens obligarà a reprendre els hàbits de la generació dels seus pares: apreciar el pas del temps sense fer res

Xavier Rubert de Ventós parla de mil temes que intercala fumant Ducados. El seu apartament de l'Eixample és una col·lecció de la riquesa de la seva vida i del seu entorn: llibres que et regala, bicicletes de la família, il·lustracions del seu fill Gino o una fotografia amb un jove Pasqual Maragall.

Què passarà després de veure els efectes del capitalisme sense límits?

Davant del concepte de maximitzar, ara cal optimitzar. M'estranya que ningú digui allò tan simple de Marx -que ja va vaticinar que això s'acabaria- que la inèrcia del capitalisme és convertir el diner en mercaderia i altre cop en diner, en comptes del que fan les societats naturals, que tenen la mercaderia, el diner intermediari i altre cop la mercaderia. Keynes deia que en moments de crisi el que s'ha de fer és injectar diner perquè uns senyors facin un forat, hi llencin ampolles i tapin el forat; així generes riquesa. Això ja no és possible per l'ecologia. Jo pensava que el que havien viscut els meus pares era molt diferent de la meva vivència, i ara m'adono que la diferència és molt més petita que respecte a la dels meus fills.

Què podem aprendre dels seus pares? Una certa parsimònia, un tipus d'oci com el que va defensar el gendre de Marx, Paul Lafarge, que va escriure un llibre preciós, Elogi de la peresa .

Quin oci seria positiu?

Ara hi ha una tematització de l'oci, com si fos un tasca: ara anem al gimnàs, ara anem amb els amics i fem risoteràpia, ara fem família. Jo sóc proustià, les coses importants passen en el temps perdut. Deixa que les idees es trobin elles mateixes i tu fes de transmissor.

"No sóc el que tinc sinó el que dono".

El poder no és tant obtenir una plusvàlua com donar una cosa que mai et podran tornar. Vigila que no et donin massa. Donar és un acte de poder enorme, perquè qui et dóna t'obliga. Per això als que manen no se'ls ha d'estimar, perquè si et donen molt, seràs seu. I no donis mai el que et serveix per realitzar-te.

Quin és el principal risc de la crisi?

Jo era a Berkeley quan al Vietnam es va muntar el gran cristo, i això va ser quan la guerra va tocar les classes mitjanes. Tocar-les és perillós des d'un punt de vista del poder. És quan les coses es mouen. El Maquiavel del poder et diria: es pot tocar tot menys les classes mitjanes.

¿Creu que la globalització donarà pas a un nou localisme enfront del capitalisme desaforat?

D'una banda tinc poca confiança en la nostra capacitat de reconvertir-nos. Si hi ha crisi a Europa és en part perquè els estats europeus s'han tornat nacionalistes. Això és crònic. Europa està feta de dos ingredients que junts són explosius: el dret romà i el cristianisme. El dret romà és universalista territorialment i respecta tots els déus, conquereix territorialment, però no ideològicament. El cristianisme no creu en imperialisme territorial però sí religiós. Quan els dos es barregen neix l'agressivitat, l'expansionisme amb causa ideològica. Això es pot extrapolar al capitalisme global.

Els estats nació han demostrat ser una amenaça per a l'Europa dels Pobles.

Els francesos sempre han estat d'un nacionalisme civil, no sentimental. Però s'estan convertint al nacionalisme vernacle. Per què? Perquè quan les coses perden valor pràctic, han de trobar-hi un valor simbòlic. Avui ser francès o ser espanyol no diré que sigui contraproduent, però no té poder polític, i això fa mal. Pensa que Espanya va fer dues coses d'orgull que és espectacular: la revolució geogràfica i una llengua que és tan bona i universal. Jo comprenc la crispació dels espanyols; els catalans són reticents davant la seva memòria històrica.

Per què és positiu que Catalunya sigui independent en aquesta Europa de nacionalistes enfrontats?

A mitjà termini Espanya no ens convé, perquè no ens respecta. Però avui la independència no guanyaria un referèndum vinculant. Pensa en la intel·ligent estratègia centralista britànica, que vol que el referèndum d'Escòcia sigui ràpid. Primer cal anar Catalunya endins, anar cap als altres catalans. Per això em volia fer de l'Espanyol.

On ha de buscar suport Catalunya?

A Europa. El 1987 vaig ser el primer a parlar català al Parlament Europeu. Un eurodiputat de Jerez, sense gaire cultura, em donava suport perquè apreciava que va veure que aquí no hi havia el classisme del seu poble i que el tractaven de senyor. " Entonces supe que era de los vuestros y no de aquellos ", em va dir.

Més continguts de