11/09/2012

Com viuries en una Catalunya independent?: "Serem amos del nostre destí"

8 min
Jaume Cabré

Criticar la independència ja no es porta: és prou simptomàtic. Les veus a favor d'un país lliure es mostren molt disposades a parlar-ne i els qui potser en reneguen prefereixen fer-ho en veu baixa. Divuit noms del món de la cultura (ordenats segons la data de naixement, del menys al més jove) se situen a la futura Catalunya sobirana i fan l'esforç d'imaginar com els canviaria la vida.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Montserrat Abelló. POETA. 1918

La meva vida milloraria en tot. Finalment, després de tants anys de repressió, seríem lliures. Després de la Guerra Civil i d'un exili de vint anys en un país acollidor com Xile, que sempre vaig considerar unes vacances imposades massa llargues, l'exili de debò el vaig patir aquí als anys seixanta. Fou en sentir-me tan perseguida, sobretot per la manca de llibertat del català i la imposició del castellà, que vaig arribar a odiar el castellà. Fins al punt que vaig deixar de treballar i llegir en castellà, i vaig fer servir solament el català i l'anglès. Voldria que fóssim independents per poder tornar-me a estimar el castellà!

Josep Maria Espinàs. ESCRIPTOR. 1927

Si vol que la vegi, la independència s'ha d'espavilar, tenint en compte els meus anys. Professionalment, m'influiria poc en el dia a dia. En un aspecte sí que m'afectaria, i molt positivament: ja no caldria anar repetint "independència sí".

Joan Margarit. POETA I ARQUITECTE. 1938

M'imagino que la independència arriba en un dia ben quotidià, en què estic escrivint a casa, o fent un recital de poesia. El voldria quotidià i tranquil per assaborir al màxim la sensació desconeguda que la meva llengua, com el mar quan puja la marea, cobreix suaument tota la platja de la meva vida per no retirar-se més. Però suposo que no m'abandonaria la inquietud per si els nostres dirigents estarien a l'altura.

Isabel-Clara Simó. ESCRIPTORA. 1943

La meva vida, a curt termini, seria exactament igual, i el mateix puc dir dels ciutadans de totes les ideologies, inclosa, és clar, l'espanyolista: a Catalunya no hi sobra ningú. Professionalment, aixecaríem de mica en mica el vol, com quan Portugal, amb un estat propi, es va decidir a donar a conèixer els seus escriptors. El mateix passaria en totes les arts. I en la investigació. La independència no és una qüestió només de ser més rics i més famosos, sinó que és una qüestió de llibertat (i igualtat i fraternitat!). Viuríem amb els mateixos problemes i esperances que qualsevol ciutadà europeu. Millor? Sens dubte; per exemple, no hauríem de justificar cada dia per què escrivim en català, ni suportaríem que tots els focus il·luminessin només la literatura escrita en castellà: estaríem en igualtat de condicions.

Jaume Cabré. ESCRIPTOR. 1947

Des d'un punt de vista anímic i espiritual, la meva vida millorarà. Em sentiré amo del meu destí: ara sí que tot depèn de mi, pensaré i sé que pensarà moltíssima gent. I, per fi, en molts segles, el meu estat protegirà, dignificarà i defensarà la llengua com fan tots els estats del món. Des del punt de vista material, m'imagino que tot continuarà igual per a mi. Ara bé: l'entorn econòmic general tendirà a millorar i això és bo per a tothom. Podrem dir-nos a quin país ens volem assemblar quan siguem grans, i treballarem per aconseguir-ho. I deixaré de pensar en banderes i en aquesta traça que tenim de no perdre la més mínima oportunitat de perdre, en baralles i divisions, qualsevol oportunitat d'avançar. Com que tindré un estat propi, a ningú, a França o a Espanya, no se li acudirà preguntar-me per què escric en català. Tal com no ho pregunten a cap eslovè ni a cap danès ni a cap estonià. No saps quin descans no haver de començar les converses remuntant-me a Adam i Eva! La pedagogia, per als mestres. Quin descans...

Joan-Pere Viladecans. PINTOR. 1948

Sóc un pessimista irredempt i alhora, com a artista, un militant de la utopia. Possiblement per això ara tinc més preguntes que respostes. Qui gestionarà la independència? Amb quin líder s'identificaran les múltiples veus, totes les aspiracions...? Qui sortirà al balcó de la plaça Sant Jaume a proclamar-la? El primer dia que siguem independents, si sóc sa i estalvi, el que faré serà retre homenatge al meu patrimoni. Vull dir: avis, pares, oncles... que van lluitar, em van parlar de l'època de la República i, sobretot, em van inculcar la voluntat de servei, l'estima i la fe en aquest país. Diré en veu alta i clara: "Heu de saber que el vostre sacrifici, les vostres penúries, la por i la misèria no van ser en va. Va per vosaltres!".

Lluís Llach. CANTAUTOR. 1948

Tota la vida he somiat poder viure en un país lliure i de progrés. Ser independents vol dir que les eines del futur d'aquest país s'acosten a les nostres mans, que els centres de gestió del poder són més a prop i controlables, i que la vida social, cultural i política es correspondrà més amb el tarannà i la diversitat que ens defineix. Tot això potencia les dinàmiques de realització col·lectiva i les possibilitats de realització dels individus. Encara que avui un estat ens pugui semblar una meta, en realitat només ha de ser una eina al servei dels ciutadans i el seu benestar. Un estat català, no sotmès a les coaccions econòmiques, culturals i polítiques d'Espanya, sempre en direcció negativa i de menyspreu, té moltes més possibilitats d'oferir progrés i benestar als subjectes de la seva existència: les persones. I acostar-m'hi em fa feliç.

Beth Galí. ARQUITECTA. 1950

Estem construint un país sobre un terreny erm que a poc a poc es va encongint. Els joves marxen lluny de Catalunya, ens manlleven el talent dels professionals, redueixen els serveis socials aconseguits en democràcia, ens escanyen econòmicament. Conseqüència: una mena de boira baixa, silenciosa, de gent resignada, improductiva, s'ha anat instal·lant arran de terra. Amb la independència patirem; però estic convençuda que ens en sortirem millor si som una nació dins del trencaclosques europeu.

Imma Monsó. ESCRIPTORA. 1959

Per a un escriptor de ficció, que viu per la passió de recrear identitats, per perdre-la i dissoldre-la i aconseguir fondre's en tantes i tan diferents identitats com tingui a l'abast, la pregunta per la identitat és una tortura i un turment i una calamitat i una collonada. Només perquè em deixin de fer aquesta enutjosa pregunta, ja ha valgut la pena (sí!), votar per una Catalunya independent.

Jordi Badia. ARQUITECTE. 1961

Estic segur que la meva vida personal i professional no canviarà gaire. Això és el més potent, descobrir que no cal que patim, que no hi tenim res a perdre i, en canvi, hi tenim molt a guanyar. Entre d'altres coses l'orgull de pertànyer a un país petit, nou i modern. Sempre m'han agradat els països petits, tenen alguna cosa d'exclusius. I també sempre m'ha agradat estrenar coses. El que sí que probablement canviarà és que podrem tenir un pavelló nacional propi a la Biennal de Venècia, i així deixarem de ser "events col·laterals". Tal i com va dir el conseller Ferran Mascarell el dia de la inauguració del pavelló, Catalunya ha de deixar de ser col·lateral per passar a esdevenir central. No puc imaginar un argument millor per la independència.

Lluís Gavaldà. CANTANT. 1963

Quan siguem independents la meva vida serà probablement millor. Si més no perquè sospito que ja no caldrà reivindicar el mateix de sempre ni justificar actituds plenament normals, com estem fent des de fa tants i tants anys. També intueixo que la independència m'estalviarà la feina d'haver de criticar la política espanyola, amb la mandra que fa, i em donarà l'opció de dedicar tots els meus esforços a criticar la del meu país, que de ben segur em donarà motius suficients i esperò que mínimament nous. Ah, i per descomptat em tornarà a sortir serrell, em marxarà la panxeta i les cançons que faci seran d'escolta obligada a centres lúdics, esplais, supermercats i sales parroquials. Amén.

Joan-Lluís Lluís. ESCRIPTOR. 1963

Amb la independència d'entrada la vida se'm complicaria una mica, perquè ni sóc resident a Catalunya ni tinc la nacionalitat espanyola. No tindria la nacionalitat catalana de manera automàtica i hauria d'iniciar algun tràmit burocràtic per demanar-la i, espero, obtenir-la. En aquest cas, però, fer cua seria un gran moment de felicitat. Com a escriptor, la meva vida podria millorar enormement: hi hauria arreu del món milions de lectors de bona voluntat que descobririen bocabadats l'existència d'un país, d'una llengua i d'una literatura. Com una illa que tot d'una sorgeix de la mar. Seríem al mapa mundial i, per tant, s'hauria acabat d'haver de justificar-nos, tindríem accés a molts canals que avui encara es resisteixen perquè Catalunya és percebuda com a "regió". El meu dia a dia com a ciutadà també milloraria notablement ja que faria mitja vida a la Catalunya independent. Aportaria un granet de sorra a l'enorme injecció d'autoestima individual i col·lectiva que s'apoderaria del país i que s'afegiria a la injecció de diners que representaria la fi de l'espoli fiscal. Amb aquesta doble injecció, i amb la curiositat mundial que despertaria, Catalunya esdevindria un país apassionant, atractiu i de nou ple d'oportunitats.

Jordi Basté. PERIODISTA. 1965

No crec que canviï la meva vida. No he treballat mai a Madrid perquè no m'han volgut a cap mitjà espanyol. Potser seria la novetat: que em fitxessin per fer ràdio des d'allà. M'estranyaria, tot i que sempre he pensat que el dia que Catalunya sigui independent, el millor veí segur que serà Espanya. Segur que continuaria sent igual de solidari, però estic convençut que ara almenys, en lloc d'insultar-me, m'ho agrairien.

Albert Sánchez Piñol. ESCRIPTOR. 1965

Crec que la nostra vida milloraria, perquè si podem autogestionar-nos el pitjor dels governs catalans sempre serà millor que el millor dels governs espanyols. A més, l'agressió contínua desapareixeria: des que tinc ús de raó no hi ha hagut ni un sol dia en què els diaris de Madrid no ataquessin la cultura política o la política cultural de Catalunya. En canvi, no recordo ni un article en què ataquessin la cultura política o la política cultural de Portugal. Ah, i podríem, per fi, viatjar a l'estranger sense la identitat usurpada.

Miquel Calçada. PERIODISTA. 1965

Seguint el bonic poema del mestre Espriu La pell de brau , que en una de les estrofes diu "...els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures...": és només reivindicant-nos com a poble que aconseguirem la plenitud personal. Jo també m'hi compto. Per això crec que amb la independència milloraria tant la meva vida. Sobretot a l'hora de viatjar, perquè no hauria de donar cap més explicació. Em preguntarien com ara "Where are you from?". I jo respondria com sempre "I'm Catalan, from Sabadell, a village close to Barcelona" . I ja està. No caldria afegir-hi res més. Cap explicació. Cap somriure. Cap aclariment. "Catalan, from Sabadell" , exactament allò que sóc.

Sílvia Bel. ACTRIU. 1970

La independència és l'únic camí possible per garantir la normalitat de la nostra llengua i cultura, tan sovint sotmeses a capricioses envestides pels que decideixen des de Madrid. I vaja, que som una societat madura, no? No necessitem que el papa ens digui a quina hora hem d'arribar a casa, quina escola ens convé més i quants diners podem gastar dels que ens hem guanyat. Ei, i tan amics, eh, però sense imposicions. Jo lliure, tu lliure i a estimar-nos força.

Roger Mas. CANTAUTOR. 1975

Puc imaginar-me la nostra actual comunitat autònoma independent, però la nació completa, ara com ara, em sembla un somni inabastable. I això em preocupa. De totes maneres, miraré d'imaginar que existeix una federació entre tots els països de parla catalana. Penso que la meva vida no canviaria excessivament, no crec que el meu dia a dia se'n ressentís gaire, senzillament em sentiria alleujat. Em fa la sensació que en els primers anys la situació podria empitjorar, sobretot en termes econòmics, però estic convençut que a mitjà i llarg termini milloraria. Tot canvi té un cost. Perquè tot té un preu, tot fa mal, i la situació actual també. La independència no és la panacea, però em sembla molt més perillós i car i atrevit mantenir-nos dins aquesta Espanya que ni ens representa ni ens vol.

Feliu Ventura. CANTAUTOR. 1976

No crec que la independència dels Països Catalans em supose canvis biològics. Bromes a banda, el que sí que espere que canvie és la realitat de la nostra nació. Que millore o empitjore depèn de nosaltres. Una administració dels Països Catalans només és millor si la porten millors administradors. I la nostra vida igualment: depèn de com la gestionem. Molts dels esforços que ara dedique a la recerca de la llibertat col·lectiva els podré dedicar a la gestió de la meua llibertat i a una de les meues grans afeccions: la recerca de la justícia social. La gestió de la meua llibertat em farà un professional més lliure i podré dedicar més temps a la felicitat, la meua i la dels altres. Quan finalment aconseguirem la reunificació i la independència dels Països Catalans, haurem de continuar la lluita contra els peatges injustos, per una sanitat universal, per uns sous dignes, per la igualtat de gènere i per la recuperació del territori.

stats