Tancar ferides i aprendre a viure amb cicatrius
MadridL’Axun empassa saliva abans de contestar la pregunta. La periodista Àngels Barceló li ha demanat que doti de contingut la paraula tortura, sempre lligada a alguna estadística fosca de països llunyans. El rostre de la dona de mitjana edat, de cabell curt i mirada riallera -aquella mirada que només tenen els que han hagut de vèncer l’adversitat- s’enfosqueix de cop. Comença a enumerar: els cops, la banyera, els crits “dantescos” en habitacions properes, l’aïllament, el bany sense porta, la falta d’aigua, l’odi, la bombeta encesa dia i nit... “La persona que s’ensorra i deixa de ser perquè ja s’acomiada de la vida”, resumeix. El relat s’entretalla per l’emoció i, discretament, una mà es posa sobre el seu braç per consolar-la i donar-li força. És només un segon però el gest condensa la dimensió profunda de l’acte d’ahir a Madrid: la trobada entre víctimes d’ETA i dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL).
El cognom de l’Axun és Lasa i, probablement, la pitjor tortura no és la que va patir ella el 1982, sinó la desaparició i assassinat del seu germà Joxean a mans d’agents de la Guàrdia Civil. La dona que li va acaronar el braç ahir es diu Rosa Rodero i el 1993 ETA va disparar mortalment contra el seu marit, Joseba Goikoetxea, un ertzaina nacionalista que abans s’havia hagut d’escapar de la grapa de la dictadura.
Ara que s’ha acabat la violència al País Basc, protagonistes del conflicte exploren camins de reconciliació per anar construint entre tots un relat polièdric, buscant l’empatia en el dolor de l’altre. La d’ahir era la segona trobada d’aquestes característiques després de l’experiència pilot de l’any passat a l’església roja de San Carlos Borromeo. Aquest any la idea era traslladar el diàleg al Congrés, a la sala Ernest Lluch, però el PP i el PSOE ho van impedir. Finalment van trobar recer a l’auditori Marcelino Camacho, a la seu de Comissions Obreres, l’espai que també va acollir el Lorca eran todos, de Pepe Rubianes, quan un teatre públic de Madrid el va vetar.
La presència d’Amedo
Per a molts, la democràcia a Euskadi significa encara avui el desig de la normalitat, com va recordar Barceló, moderadora del col·loqui, fent memòria d’unes paraules que li va dir una persona quan ETA va cessar definitivament l’activitat armada. La normalitat d’aprendre a fer la cua al forn o al cinema al costat del teu agressor o de qui l’aplaudia, sigui del cantó que sigui. Per això era tan significativa la presència entre el públic d’un antic militant d’ETA, Josean Fernández, i de l’expolicia José Amedo, condemnat per la guerra bruta de l’Estat.
El primer va intervenir per retreure al diputat socialista i exalcalde de Sant Sebastià Odón Elorza que exigís una “condemna” de tots els terrorismes. “Jo he tornat al poble i no se m’ha exigit cap condició”, va recordar. Per a ell, que ha passat més de 22 anys a la presó, n’hi ha prou amb la llei i avançant amb trobades que pivoten sobre testimonis individuals, sobre relats divergents. Amedo no va prendre la paraula, però en declaracions a EiTB va assegurar que era allà per demostrar que “renega” de part del seu passat.
Rodero, Lasa i Karmen Galdeano -el seu pare era un periodista d’Egin assassinat pels GAL- van coincidir a reivindicar la igualtat en el reconeixement de totes les víctimes, la gran assignatura pendent perquè no n’hi hagi de primera i de segona. Al principi es van llegir dues cartes de suport a la trobada, una de Rosa Lluch, filla de l’exministre socialista, i una altra de la néta de Carrero Blanco. La propera trobada pot ser a la tardor al Parlament de Catalunya. L’objectiu: que la societat els ajudi a tancar ferides i a conviure amb les cicatrius. Ahir, a Madrid, van demostrar que amb temps és possible.
