27/06/2017

Tarradellas ja torna a ser aquí

2 min
Puigdemont i Conesa a la mostra sobre Tarradellas.

BarcelonaQuaranta anys després del seu retorn i vint-i-nou després de la seva mort, Tarradellas ja torna a ser aquí. Però una mica més discretament que en el seu primer i espectacular aterratge, quan, a l’estil Kennedy, va anar del Prat a la plaça Sant Jaume en un Ford Lincoln descapotable, blau clar, saludant les masses. L’escenografia la va muntar Pere Portabella, però inspirada pel mateix Tarradellas, que de jove, el 1931, havia organitzat la recepció popular d’un Azaña acompanyat de Macià també en un descapotable.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Quan, al cap dels anys, li va tocar a ell, Tarradellas va rebutjar un intent de l’Ajuntament de Barcelona de convertir el seu retorn en una festa folklòrica. Va voler un acte polític i de masses a l’estil de les ticker tape parades novaiorqueses. Aquella entrada de cavall sicilià del vell republicà exiliat que des de Saint-Martin-le-Beau s’havia barallat amb Òmnium i Montserrat, que desconfiava dels comunistes del PSUC que dominaven el carrer, que havia topat amb Josep Benet i Jordi Pujol, va ser saludada eufòricament al carrer per la gent. El 23 d’octubre del 1977, amb el seu “Ja soc aquí”, es va ficar el país a la butxaca. I de la nit al dia es va convertir en president per partida doble: de la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Contra pronòstic, trencant la legalitat franquista —les transicions hi són per això, per construir una nova legalitat— i saltant-se l’oposició antifranquista. Va formar un govern d’unitat, inclosa la UCD, que, a través de Suárez -ahir va fer 40 anys de la primera visita de Tarradellas a Madrid-, li havia permès l’aterratge.

És aquest retorn i aquesta primera Generalitat restaurada el que sintèticament s’explica en la petita exposició Tarradellas, la legitimitat d’una doble presidència, inaugurada aquest dimarts a la Diputació de Barcelona pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta de l’ens provincial, Mercè Conesa. Dos nets polítics del pujolisme retent-li homenatge: tot canvia. També han canviat els hereus de Pujol, esclar. Pujol va fer oblidar el parèntesi Tarradellas, la dita Generalitat provisional, “un adjectiu que no fa justícia a un període de dos anys i mig, amb un govern que va governar i va aconseguir competències”, remarca l’historiador Joan Esculies, comissari de la mostra. Per cert, a l’audiovisual d’entrevistes a exconsellers i personalitats pròximes a Tarradellas que acompanya el muntatge no hi surt Pujol. No ha volgut.

Puigdemont, sí. Té raons: també ell presideix un govern atípic en un moment de transició. “Tarradellas va protagonitzar una veritable operació d’estat amb altesa de mires, posant la política al servei de solucions”. Tarradellas es va arriscar i va guanyar. Puigdemont també ha decidit arriscar-se. Tarradellas no va ser escollit a les urnes. Puigdemont tampoc. Tarradellas no acabava de sintonitzar amb la seva ERC. Puigdemont... Bé, deixem-ho aquí. La història segueix.

stats