Unió, entre l’existència i l’il·lusionisme
BarcelonaCap a les set de la tarda, a la cantonada del carrer Nàpols amb Almogàvers, la seu d’Unió és una gran baluerna sotjada per la boira, que sembla que vulgui difuminar-la i fer-la desaparèixer de la història com un elefant en un xou del mag Houdini. Entro dins l’elefant democristià i m’acosto a un petit pessebre que hi ha en un racó, exposat als transeünts a través de la façana de vidre. Em sorprèn un Duran caganer amagat darrere d’una de les parets de l’establia. Comprovo que des de fora resulta gairebé invisible. Quan torno a entrar, em trobo que al mig del vestíbul s’hi ha materialitzat Josep Sánchez Llibre, sol, com un pal de paller polític -o de paller de pessebre-. És la nit dels jocs il·lusionistes, de les aparicions i les desaparicions. Del ser i del no ser.
Després del sondeig de TV3, un alt càrrec es consola parlant pel mòbil: “La primera víctima és Unió, però la segona és Convergència”. De la sala del primer pis on els simpatitzants segueixen l’escrutini en surten dos senyors grans que de lluny semblen Pau Romeva i Miquel Coll i Alentorn. Potser han vingut a presenciar això que tants qualifiquen de certificat de defunció definitiva. També en surt el Pablo, un jove militant que opina que en cas de reforma constitucional Duran sabrà fer lobi. “Fa falta, sobretot ara que ERC i Democràcia i Llibertat estan en una altra galàxia”. El Jesús, un murcià que viu a Sant Cugat des de fa vint anys, també creu en el miracle: “El diputado tiene que salir ”.
Però apareix Duran per acceptar la derrota. Després tothom va marxant. Des de l’Estació del Nord arriben els crits d’eufòria d’En Comú Podem. A la seu d’Unió Democràtica, la senyera de la Segona República que presideix el vestíbul es queda molt sola.
