Urkullu espera repetir com el lehendakari gestor del benestar
BarcelonaIñigo Urkullu va arribar a Ajuria Enea amb un perfil més de gestor que de polític, i l’ha explotat. El lehendakari i candidat del PNB ha potenciat el desenvolupament de l’activitat econòmica. Amb el balanç positiu de les xifres i sense llast de corrupció, pot permetre’s anar a les urnes amb la proposta factible de reduir la taxa d’atur dos punts i mig, per fixar-la al 10%, un índex d’abans de la crisi -fa deu anys la d’Espanya era del 8,3% i alguns l’equiparaven a la plena ocupació.
Aquest compte de resultats, sumant-hi la despesa pública més ambiciosa en serveis socials, l’ha aconseguit establint una bona relació amb els actors econòmics, però també optant per la tranquil·litat política. No només no es planteja anar cap a un escenari independentista, sinó que la reforma estatutària que proclama el PNB és, a tot estirar, l’inici d’un camí gradual que començaria pel reconeixement jurídic de la nació basca. En el marc de la legalitat de dues disposicions addicionals: l’única de l’Estatut de Gernika i la primera de la Constitució.
Però el PNB és el baserri centenari del nacionalisme, “ La casa de mi padre ” del poeta nacional Aresti, i evidentment també aquest component gens menystenible s’ha de presentar a les eleccions. Enarboren la ikurriña amb un pla de millora de les condicions de l’èuscar, i aprofiten que la inquisició no falla mai atacant la llengua (ara ho ha fet el PSE) atorgant-los la quota de martiri.
Han cobert bé el delicat tema de les seqüeles de la violència posant Jonan Fernández com a director de l’àrea de Pau i Convivència del govern. Fernández va ser fundador del moviment pacifista Elkarri, sorgit de l’esquerra abertzale, va impulsar la primera conferència de pau i des del govern ha enfocat oficialment el problema dels 400 presos i 4.000 casos de tortura. No és poca cosa.
Majoria sobiranista
La nit del dia 25 hi haurà moltes veus, sobretot en català, que proclamaran que l’independentisme ha guanyat: la suma del PNB i EH Bildu pot donar 44 escons, contra 31, una majoria absoluta còmoda que si s’eixampla amb el dret a decidir pot encaixar-hi Elkarrekin Podemos i convertir-ho en un 58 a 17.
Però ara com ara el benestar i l’estabilitat fan que l’independentisme del PNB sigui més líric just en el moment en què el de l’esquerra abertzale és menys èpic. El PNB d’avui té més de la CiU de Pujol i Duran, soci seu a la Internacional Democristiana, que del Junts pel Sí de Puigdemont i Junqueras.
Peix al contenidor més que al cove, i voluntat de reedició del pacte transversal històricament més estable amb els socialistes: no sumen majoria absoluta, però suposen que el PP i el PSE no voldran associar-se amb un Bildu al qual els populars consideren la franquícia d’ETA i Sánchez no té en compte ni com a interlocutor per ser president d’Espanya. El PNB, a més a més, pot oferir al líder socialista els seus vots a Madrid.
L’eventual entesa amb l’esquerra independentista parteix si més no d’un vell patrimoni polític comú: Urkullu i Arnaldo Otegi van trenar l’acord de legislatura arran del pacte de Lizarra-Garazi, amb una bestreta que va ser la llei de l’esport que legalitzava les seleccions basques. El 3 de gener del 1998 Urkullu va ser ponent d’aquesta norma al Parlament de Vitòria-Gasteiz. D’aquella legislatura abertzale data també el nomenament com a director general d’EITB d’Andoni Ortuzar, actual president del PNB.
Urkullu i Otegi, que són de la mateixa generació, havien sigut futbolistes de joves i són grans aficionats a aquest esport. El del PNB jugava al Club Deportivo Larramendi, d’Alonsotegi, el seu poble, i va guanyar una lliga amb els juvenils. El seu sogre, Eneko Arieta, a més a més, havia sigut davanter centre de l’Athletic Club. Una escletxa per als que pensen que encara hi ha partit.
