Publicitat
Publicitat

Ves que el pacte fiscal no sigui una llegenda urbana

És tot un detall que la segona cimera se celebri al matí: aquesta nit tinc un concert i em sabia greu haver-me'l de perdre. "Si ja tens un concert, no et cal el pacte fiscal", em diu un col·lega. I si tinguéssim la independència ja no caldria negociar res a Madrid, però la vida és així, no l'he inventada jo. (No, el concert no és de Sandro Giacobbe sinó de Joan Dausà).

A la plaça Sant Jaume, un paio amb un megàfon saboteja a crits l'arribada dels polítics. Em provoca una simpatia sobtada cap a tots ells, inclòs l'Albert Rivera. Caço al vol les paraules de Joan Herrera ("si no fan el paripé , que ho demostrin) i la primera metàfora marina del dia, gentilesa d'Uriel Bertran: "Hem de sortir del Titànic espanyol i agafar el bot salvavides de la independència". Ben d'hora ben d'hora, Oriol Junqueras ha escrit al Facebook: "Estem convocats a una nova cimera pel pacte fiscal. Assegut davant l'hort de casa mentre el dia desperta, fan una mica de mandra aquesta mena de rituals versallescos".

Dins del Palau, aprofito l'espera per demanar hora a un parell d'especialistes infantils i per fer la compra al súper per internet. De cop, una revelació: com la conciliació laboral i familiar, ves que el pacte fiscal no sigui també una llegenda urbana. Se'n parla molt però no l'ha vist (ni el veurà?) mai ningú.

Poso quaranta cèntims a la màquina dels cafès i me'n torna trenta: deu ser l'efecte espoli. Llavors cauen els deu cèntims que ja donava per perduts, amb aquella resignació tan nostrada. Del cafè amarg que em volia injectar a la vena, ni rastre.

Al lavabo hi ha una tassa espatllada. La dona que neteja m'explica que no ve ningú a arreglar-la perquè hi ha molta feina al pis de dalt, on es fa la reunió. Com si es dediquessin a embussar vàters, els setze líders.

Comencen les valoracions. "Hi ha pacte, hi ha pacte!", exclama un company, amb una eufòria que només s'entén quan fa dues hores i mitja que esperes notícies. I ja tenim Duran i Lleida al faristol, acompanyat d'un Oriol Pujol tan mut com a la primera cimera. (L'Oriol no parla però em dedica un somriure còmplice, mira que bé).

Pere Navarro demana temps per estudiar el document del Govern. Tampoc és que sigui una tesi doctoral: dos folis a doble espai i para de comptar. L'Alícia fa una metàfora mèdica ("no és el mateix una apendicitis que una peritonitis") però de seguida torna als tòpics mariners: vaixells que s'enfonsen i tal. Després ens regala una paradoxa: "Vull parlar-lis (sic) del contingut de la cimera, ha estat una cimera sense contingut". I a mi, per si de cas el pacte fiscal ha nascut mort, em ve el cap aquell vers de Maragall: "Sia'm la mort una major naixença".

Més continguts de