Publicitat
Publicitat

POLÍTICA

Zapatero, el president de l'Estatut que no va ser

El diputat per Lleó va guanyar les primàries del PSOE al 2000 i va arribar a Moncloa quatre anys més tard. En set anys de govern ha passat de prometre suport a l'Estatut que aprovés el Parlament, a passar-hi el raspall i no moure un dit mentre el Constitucional retallava encara més el text

El president del govern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, ha reconegut avui, amb la seva renúncia a encapçalar el projecte del PSOE a les properes eleccions espanyoles, el fracàs final d'una trajectòria política impulsada per diversos cops de sort que feien creure que una estrella l'acompanyava. L'home del "tarannà", el president del 'bonisme', l'optimista antropològic s'ha topat amb una crisi econòmica que primer va ignorar i que després no ha sabut combatre, i que ha representat un dur cop de realisme a la línia de flotació de la seva popularitat. Si fa la vista enrere, Zapatero veu una primera legislatura positiva en què la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq, la legalització del matrimoni entre homosexuals o la llei de la memòria històrica el van fer pujar fins al 6,6 d'aprovació en les enquestes, tot just el doble de la que li atorga l'últim baròmetre del CIS. Com a raons d'aquesta caiguda en picat, els analistes recorden les promeses trencades pel que fa a les polítiques socials, el joc de mans amb l'Estatut català o una negociació fracassada per acabar amb ETA. A Catalunya, encara tothom recorda la seva promesa per donar suport a l'Estatut sortit del Parlament. Després, Zapatero va pactar un text molt més retallat i va assistir sense moure a un dit al procés judicial al Constitucional que encara va amputar més la llei de lleis catalana.

La trajectòria política de Zapatero comença com a diputat de Lleó al 1986. El jove diputat socialista va fer un pas endavant l'any 2000 quan va enfrontar-se en unes primàries al candidat que tenia el suport de l'aparell del partit, José Bono. Per només nou vots de diferència i gràcies al suport del PSC, Zapatero i el seu corrent renovador anomenat 'Nova via' es van fer amb les regnes del PSOE, amb l'objectiu de modernitzar-lo i superar el buit deixat per Felipe González al 1997. Van començar aleshores quatre anys d'oposició en què el nou secretari general socialista va fer front a una majoria absoluta del PP comandat per Jose Maria Aznar, que duia endavant mesures tan polèmiques com l'entrada a la guerra de l'Iraq, de la mà de George Bush i Tony Blair.

Apropiant-se de la bandera de l'oposició a aquesta guerra, Zapatero va presentar-se com a candidat socialista a les eleccions espanyoles del 2004 amb totes les enquestes en contra. Tres dies abans dels comicis, però, l'atemptat de l'11-M i la desastrosa gestió que en va fer el govern del PP van fer la volta a la truita i van col·locar el secretari general dels socialistes a Moncloa. Zapatero va ser investit president del govern espanyol el 16 d'abril d'aquell any i la primera mesura que va adoptar va ser la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq, un dels compromisos electorals. 

En aquella primera legislatura, les fites del líder socialista van ser iniciatives emblemàtiques per a l'esquerra com la llei del matrimoni homosexual, la reforma del divorci, la llei d'igualtat de sexes o la de la memòria històrica. Amb el suport de l'entorn cultural progressista de Madrid i l'oposició de la dreta política i mediàtica, Zapatero es va embrancar en una negociació amb ETA, un diàleg que el va portar a afirmar que la fi del terrorisme estava a prop. Pocs dies després, l'atemptat a la nova terminal de l'aeroport madrileny de Barajas feia esclatar també la credibilitat del president de l'executiu espanyol.



El president del govern espanyol va decidir llavors que l'estratègia consistiria en una fugida endavant, camí en què ha apartat diversos dels seus col·laboradors més fidels, com Moratinos o De la Vega. Al 2008, però, Zapatero va repetir majoria en les eleccions espanyoles. La crisi econòmica global era ja una amenaça però el president, fent gala del seu optimisme proverbial, s'entestava a negar-la. Quan la realitat i Europa van obrir els ulls de Zapatero, el president del govern espanyol va enterrar el seu projecte i va començar a aprovar projectes impopulars, allunyats de l'ideari de l'esquerra i contestats al carrer, però que ell defensa com "necessaris" per a l'estabilitat financera. La immolació de Zapatero era evident i l'únic interrogant obert era saber quan el líder socialista admetria que el seu projecte s'ha cremat i obria la porta a la renovació del partit. L'interrogant ha quedat resolt aquest matí.

Com que la guineu, quan no les pot haver diu que són verdes, Zapatero ha dit avui que ja pensava quan va entrar a la Moncloa que dues legislatures eren un període raonable i convenient, tant per al partit com per a l'estat. La realitat, com sempre, en segon pla.

Més continguts de