Publicitat
Publicitat

EL PAÍS QUE VOLEM ARA (3): FUTUR

Quin reconeixement internacional tindríem?: La clau: ser membre de la UE

Un procés democràtic i un teixit d'aliances són necessaris per garantir la viabilitat d'un nou estat al món. El debat entorn de la necessitat d'un exèrcit propi o d'entrar a l'OTAN es preveu complex

No cada dia neixen nous estats al món. I el mecanisme per fer-ho no està escrit enlloc. L'últim país a veure la llum ha estat, l'any passat, el Sudan del Sud, i ho va fer després d'un llarguíssim procés de pau que va culminar amb la celebració d'un referèndum d'independència que va partir el Sudan. El reconeixement internacional del nou estat va ser automàtic i des del primer dia és membre de ple dret de l'ONU. Però no tots els processos segueixen aquest patró. L'altre extrem és Kosovo, que va proclamar unilateralment la independència el 2008 després d'una guerra i encara avui hi ha països -entre els quals Espanya- que no l'han reconegut com a estat, i tampoc no ha estat admès a l'ONU, ja que Rússia n'ha vetat l'entrada.

Com es reconeix un nou estat?

La paradoxa en la qual està immers el dret internacional és que qualsevol estat, definit l'any 1933 a la Convenció de Montevideo com a "entitat amb una població permanent, un territori definit i un govern efectiu capaç de mantenir relacions internacionals", pot reivindicar el seu estatus, però cap país del món està obligat a reconèixer-lo.

"El marge de discrecionalitat a l'hora de reconèixer un nou estat per part de la resta de països és molt alt", explica el professor de relacions internacionals a la Universitat Pompeu Fabra Josep Ibáñez. "El que queda clar és que el procés de reconeixement internacional és més viable -diu Ibáñez- si internament les parts implicades han pactat les condicions per al naixement del nou estat".

"Els països només es reconeixen entre ells si volen, i si no, no. No tenen cap obligació de fer-ho", confirma el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova. "Una barreja de tradició, aliances i afinitats i veure què fan els altres és el que porta els països a reconèixer els nous estats", assegura el periodista Martí Anglada, per qui la clau per aconseguir l'èxit d'un procés com aquest és que sigui pacífic i democràtic. També pel coordinador de relacions internacionals de Convergència Democràtica, Roger Albinyana: "Només un procés d'independència nítidament democràtic pot aconseguir la legitimitat o la raó necessària per ser reconegut internacionalment".

Qui ens donaria suport?

És una incògnita difícil de resoldre. "Els estats habitualment opten per la neutralitat absoluta en els casos d'escissió, com s'està veient a Escòcia", explica Salvador Garcia, del Col·lectiu Emma, que afegeix: "Ara mateix no podem esperar adhesions o simpaties de cap país a la causa catalana, ja que no hem explicitat a l'estranger que volem ser un estat i el nostre govern no fa res en aquest sentit".

"Només se't sumen aliats si et presentes davant del món com un soci fiable i responsable", assegura Albert Royo, que va ser secretari de Cooperació Exterior entre el 2004 i el 2007. "Treballar durant aquella època en àmbits com la cooperació i la governança colze a colze amb altres estats ens va donar molta visibilitat internacional en positiu", assegura Royo, que considera que aquesta és una bona manera de teixir aliances i complicitats al món.

"Alemanya té una llarga tradició de reconeixement de nous estats -explica Martí Anglada- i bona part dels països de l'est d'Europa nascuts amb la caiguda del Mur de Berlín podrien donar suport a una hipotètica independència de Catalunya. Un possible suport dels Estats Units no és automàtic, però tampoc es pot descartar, com tampoc el dels grans països de l'Amèrica Llatina".

Podríem ser a l'ONU?

Qualsevol estat admès a l'ONU com a membre de ple dret té veu i vot en aquesta organització, però el procés d'adhesió només culmina si cap dels països del Consell de Seguretat amb dret a veto -els Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina- s'hi oposa. La petició per entrar a l'ONU arrenca amb una carta al secretari general, que ho sotmet al Consell de Seguretat, on pot quedar bloquejat durant anys, com ha passat amb les recents peticions de Kosovo i de Palestina vetades per Rússia i els EUA, respectivament. "L'ONU no crea estats per ella mateixa i, per tant, no hi hauria una solució internacional per a Catalunya per aquesta via", explica Pere Vilanova.

Ens farien fora de la UE?

Aquesta és la pregunta del milió d'euros. El debat s'ha amplificat arran de l'anunci de la celebració d'un referèndum sobre la independència d'Escòcia el 2014. Els partidaris de la separació del Regne Unit mantenen que aquest territori continuarà sent part de la UE automàticament, però els grans juristes europeus no ho tenen tan clar. Jean-Claude Piris, l'home que ha redactat els últims tractats europeus, assegura que si Escòcia fos independent "sortiria, sense cap mena de dubte, de la UE, i caldria que presentés la seva candidatura per tornar a accedir-hi". "És un procés que podria anar molt ràpid, fins i tot es podria tenir fet abans de la independència, però és evident que caldria una renegociació de tot", diu Piris.

Philip Souta, el director del Business for New Europe de Londres, que ha elaborat un estudi sobre el cas escocès, manté que caldrien ajustos als tractats de la UE que s'haurien d'aprovar per unanimitat i que hi hauria estats membres que, si bé no vetarien directament l'accés d'Escòcia -com Espanya-, sí que "allargarien tant com podrien la negociació", per evitar que hi hagués un precedent secessionista a la UE.

"Tot i que no hi ha cap dubte que som una nació plenament europea, l'ingrés d'un nou estat ha de ser aprovat per unanimitat per la resta de països integrants de la UE", explica el president del Cidob, Carles Gasòliba, que afegeix: "És incert què pot passar amb la pertinença a la UE, ja que això no s'ha produït mai".

On caldria obrir ambaixades?

"Un país mitjà com seria Catalunya en tindria prou amb una trententa de representacions diplomàtiques al món", assegura Albert Royo. "El servei exterior de la Unió Europea va néixer amb la voluntat de sumar esforços entre els països europeus i representar-los conjuntament al món, i podria ser una bona xarxa de suport diplomàtic", explica.

"El primer focus d'atenció de la política exterior d'una suposada Catalunya independent seria Europa i l'arc mediterrani, sobretot el Marroc i Israel", assegura Martí Anglada, per qui també caldria girar el focus als EUA i als grans països de l'Amèrica Llatina, i també als que tenen més residents a Catalunya.

Seria necessari un exèrcit català?

La qüestió de la defensa és controvertida, en especial, en un temps en què la implicació dels estats occidentals en guerres o conflictes armats, moltes vegades lluny de les seves fronteres, es fa des d'una lògica multilateral. Per tant, la multiplicitat d'opinions és evident i aquest podria ser un dels debats complexos en el procés de transició. Jofre Montoto, del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), és dels que defensaria la creació d'un exèrcit, perquè "la defensa nacional se l'ha de proporcionar un mateix". I ja ho té estudiat i formulat amb una proposta molt concreta: "Caldria un exèrcit molt professional amb un cos de reservistes important, i uns 35.000 efectius, que costaria entre un 1% i un 1,5% del PIB català".

Matisa una mica aquesta opinió Miquel Sellarès, el president del CEEC, que posa la qüestió en el context de la UE i creu que "avui en dia no té sentit un exèrcit belga o danès". Per tant, recomanaria crear "unes forces d'autodefensa pròpies amb mentalitat provisional" -perquè "Europa ho demanaria"-, però plantejar des de l'inici que "l'època dels exèrcits nacionals s'ha d'acabar, per no fer més el ridícul" i "promoure la creació d'un exèrcit europeu gran, unificat i estandarditzat".

Per contra, no ho veu gens necessari Pere Ortega, del Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs de Justícia i Pau. "¿És que el futur estat català ha de preparar-se per fer la guerra?", es pregunta, i crida a no "caure en els mateixos errors que van cometre els estats en el passat". Segons Ortega, els exèrcits només tenen sentit per inèrcies per "mantenir privilegis corporatius del complex militar-industrial"; per "mantenir un imperi, com els Estats Units, o les restes dels seus imperis, com França, el Regne Unit i Rússia". Per tant, aposta per prioritzar "estratègies polítiques de seguretat compartida amb tots els estats veïns basades en la diplomàcia, en convenis d'amistat, econòmics, etc."

Caldria entrar a l'OTAN?

Catalunya va ser una de les tres comunitats que, juntament amb Euskadi i Navarra, van rebutjar el 1986 mantenir Espanya a l'OTAN. El pacifisme és un pensament fortament arrelat al país, en què tan sols el 43,6% de la població va donar suport a quedar-se a l'Aliança Atlàntica. Des de llavors ha plogut molt, però Pere Ortega manté el seu rebuig: "L'OTAN és hereva de la Guerra Freda, una etapa superada, i avui no se sap per a què serveix". Considera l'organització una eina que està "al servei dels interessos dels EUA", on la resta de membres són "simples comparses". "Les potències emergents ja no pretenen dominar el món a través del militarisme", defensa Ortega, que, per tant, no veu "amenaces militars a l'horitzó".

Miquel Sellarès i Jofre Montoto opinen de manera totalment oposada. El primer ho veu "indiscutible i automàtic", tant com l'adhesió a la UE. "No hi ha cap país que hagi assolit la independència a l'Europa Occidental que no ho hagi fet", recorda. Sellarès, a més, subratlla "el paper estratègic de primer ordre" de Catalunya, especialment pel control de mercaderies i la seguretat en els ports de Barcelona i Tarragona i el corredor mediterrani.

Una Guàrdia Civil pròpia?

La qüestió de la seguretat interna, a diferència dels debats entorn als exèrcits i el militarisme, genera força més consens. "Avui en dia ja tenim prou cervell i múscul per garantir la suficient seguretat en el país", afirma Miquel Sellarès, que es mostra convençut que els Mossos d'Esquadra ja podrien assumir les competències d'altres cossos, com el control de ports, aeroports i fronteres, i evitar així "el dispendi dels cossos de seguretat de l'Estat". Això hauria de passar, segons el president del CEEC, per incorporar 2.000 o 3.000 efectius més al cos de Mossos d'Esquadra, per incrementar la col·laboració amb la policia espanyola, la basca i les europees, i per entrar a tots els organismes internacionals de policies. Com ha defensat sempre, Sellarès canviaria igualment el nom dels Mossos per Policia Nacional de Catalunya o, senzillament, per Policia de Catalunya.

A diferència de Pere Ortega i Jofre Montoto, Sellarès no veu cap necessitat d'un nou cos equivalent a la Guàrdia Civil. El president del CEEC defensa que "el 100% de la policia ha de ser civil", però caldria reforçar unitats com les d'intel·ligència o investigació.

Més continguts de