MADRIDMariano Rajoy i Esperanza Aguirre tenien fins fa poc un element en comú: un control precís dels temps polítics. El primer ha perdut aquesta habilitat un cop ha arribat a la Moncloa i ha optat per amagar el cap sota l'ala davant les pressions d'Europa o el clam massiu als carrers de Barcelona. La fins ara presidenta de la Comunitat de Madrid, en canvi, ha deixat clar que plega quan vol. És a dir, ha triat ella el moment que considera convenient, just quan el govern espanyol està en el punt de màxima debilitat i amb negres nuvolades a l'horitzó.
En la política les qüestions personals són importants i al seu entorn fa temps que reconeixen que la malaltia l'ha canviat. Ha pesat en la decisió. Però la lideresa Aguirre Gil de Biedma, comtessa de Murillo i Gran d'Espanya (Madrid, 1952), té prou olfacte i experiència -30 anys de carrera política- per no fer cap pas sense saber abans si el terreny que trepitja és ferm. Ara, com va admetre ahir, creua el Rubicó, com Juli Cèsar. I això vol dir que, sigui quin sigui el projecte que té al cap, ja no hi ha marxa enrere.
Un còctel d'èxit a Madrid
L'adéu és una retirada de la primera línia política (s'esvaeixen les especulacions del seu salt a l'Ajuntament de Madrid) però és evident que seguirà tenint un paper actiu. L'interrogant és saber des d'on. La dreta mediàtica, del diari a El Mundo a Federico Jiménez Losantos, lamentaven ahir que l'abanderada de l'ala més dretana surti d'escena. Ignacio González, el seu delfí, no genera ni de bon tros l'adhesió emocional que Aguirre desperta entre la militància. Ha guanyat les eleccions de manera majoritària des del 2003, quan els diputats socialistes Tamayo i Sáez van privar l'esquerra madrilenya de tornar al govern autonòmic. D'aleshores ençà ha basat el seu èxit electoral en una combinació de liberalisme amanit de nacionalisme espanyol, un partit controlat amb mà de ferro i un domini extraordinari de la comunicació política. Ha sabut gestionar amb habilitat episodis dramàtics com la caiguda de l'helicòpter amb Rajoy i la fugida precipitada de Bombai, on es va veure atrapada en un atemptat. La ràpida reacció per alçar un cordó sanitari amb l'escàndol del cas Gürtel -que esquitxava de ple el PP de Madrid- o el presumpte espionatge a l'entorn del seu etern rival, Alberto Ruiz-Gallardón, no l'han penalitzat a les urnes, davant d'un PSM incapaç de trobar el punt dèbil per derrotar-la.
Portes endins, la que va ser ministra d'Educació i Cultura amb Aznar i la primera dona a presidir el Senat ha consolidat el lideratge al partit per oposició al marianisme. Davant de Rajoy, la presidenta madrilenya, sempre amb els colors d'Espanya al canell, ha alçat la bandera de la radicalitat: inflexibilitat cap a l'esquerra abertzale (l'última discrepància ha estat amb la llibertat condicional a Uribetxeberria); centralisme desacomplexat (va proposar el retorn de competències a l'Estat), i ortodòxia liberal (un fort malestar per l'apujada de l'IVA).
Amb aquests principis ha anat construint un Tea Party madrileny, amb la complicitat dels sectors que, com ella, van intentar buscar un nou líder al PP al congrés de València del 2008. Ara, un cop Rajoy ja és president i Gallardón ministre, Aguirre es retira per agafar perspectiva amb la sensació de feina feta i Eurovegas a la butxaca. L'aznarisme, irritat amb la gestió de la Moncloa, es recol·loca davant la tempesta que s'apropa: els previsibles mals resultats del PP el 21-O a Galícia i Euskadi, un rescat amb conseqüències socials dràstiques i una Catalunya que vol ser estat.
