18/11/2016

La crua realitat dels defensors del federalisme

3 min
Rodríguez Zapatero la nit electoral del 14 de març del 2004, quan va guanyar contra pronòstic.

SubdirectorHi va haver un temps, amb el primer José Luis Rodríguez Zapatero, en què el federalisme semblava que s’obria pas a Espanya. El PSC estava al pont de comandament de Ferraz (Montilla) i la Moncloa (Chacón), es negociava un nou Estatut per a Catalunya, s’avançava en el reconeixement de les llengües peninsulars a Europa i s’admetia que, d’una manera o altra, Catalunya era una nació. “Catalunya té identitat nacional” i “el concepte de nació és discutible i discutit”, va dir Zapatero en el binomi progressista (2004-2005). Una dècada més tard, de tot allò només en queden les cendres. La Declaració de Granada, impulsada per Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba el 2013, va ser un miratge: del presumpte gir federal per frenar l’independentisme s’ha passat a l’exclusió del PSC dels òrgans de govern del PSOE (la gestora controlada per Susana Díaz) i de la direcció del grup parlamentari al Congrés. I tot per no voler votar la investidura de Rajoy!

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Les pròximes setmanes el PSC lluitarà amb totes les seves forces per mantenir intacte el protocol de relacions que va signar amb el PSOE el 1978 i que representa el seu millor argument electoral: som sobirans però alhora influïm a Espanya perquè els nostres socis respecten la nostra idiosincràsia. És a dir, la plasmació pràctica del federalisme asimètric. Però aquest protocol ara està ferit de mort.

Després d’anys i anys tirant del carro, amb derrotes doloroses (Loapa) però també victòries (Estatut, defensa de la immersió per part dels governs socialistes, paralització del PHN, etc.), el PSC pensava que havia anat guanyant terreny en el procés de federalització-catalanització del PSOE. O que almenys no era possible ni previsible una marxa enrere. Aquesta era la convicció dels Batet, Parlon o Collboni quan van iniciar-se en política (Iceta no, ell sempre ha sabut molt bé què és el PSOE), que ara s’adonen que no tan sols no han avançat gens respecte al 1978, sinó que es disposen a retrocedir.

Sadisme del PSOE

El rostre desencaixat dels diputats del PSC els assimila a uns reus caminant cap al patíbul. El seu pitjor malson, que els Bono, Ibarra, Leguina, etc., prenguessin el control del partit, s’ha corporificat en les figures de Javier Fernández, de Mario Jiménez, uns personatges completament desconeguts a Catalunya, i que ara exhibeixen una certa satisfacció sàdica a l’hora d’humiliar els socialistes catalans. Quant de ressentiment acumulat contra el PSC! Quanta ràbia que s’havia mantingut convenientment amagada! Però també: quanta impostura dels dirigents del PSOE que durant anys venien a la Festa de la Rosa a saludar els “companys catalans”!

Com a l’antològica Pel davant i pel darrere de Michael Frayn, els espectadors han pogut veure la crua realitat dels personatges que interpretaven l’obra del federalisme. I s’ha vist com els defensors de la fraternitat i la concòrdia, els partidaris de la col·laboració lleial i la unitat, en realitat no se suporten. Té raó el PSC quan diu que no tot el PSOE és així, però sí que ho és el PSOE que ha sobreviscut a la crisi de la socialdemocràcia occidental. El PSOE més nacionalista (¿un fantasma que recorre Europa?), identitari i populista (busqueu algun míting de Susana Díaz a YouTube). Qui més bé ha entès el drama que ve és l’eurodiputat Javi López, que ha llegit Campalans: “És molt difícil defensar que Catalunya cap a Espanya si el PSC no cap al PSOE”. Amén.

stats