BARCELONAÉs una evidència inqüestionable que, els últims anys, el catalanisme polític ha virat de manera clara cap a posicions cada cop més sobiranistes. El procés estatutari que va culminar amb la sentència adversa del Tribunal Constitucional, la reacció monumental de la ciutadania en la manifestació del 10-J i el posterior procés de consultes ciutadanes sobre la independència van marcar un punt de no retorn en el desplaçament de la centralitat política de Catalunya cap al sobiranisme. Una bona mostra d'aquest canvi és l'aposta per primer cop explícita del principal partit del país i del Govern, CDC, per la consecució d'un estat propi per a Catalunya. Un salt qualitatiu que porta a repensar el paradigma jurídic sobre el qual se sustenta el sobiranisme.
Seguint aquesta màxima, però, cal qüestionar-se: ¿és vàlid per al cas de Catalunya, integrada en una democràcia liberal occidental, el clàssic concepte de dret a l'autodeterminació , concebut de manera exclusiva per als processos de descolonització? D'uns anys ençà, s'ha encunyat el concepte dret a decidir . ¿És només un neologisme per modernitzar el clàssic dret a l'autodeterminació o té altres implicacions també en el camp del dret, sobretot en l'escena internacional? Precisament aquest ha estat l'objecte de la recerca que ha elaborat per al Centre Unesco de Catalunya (Unescocat) el doctor en ciència política i de l'administració de la UPF Jaume López. Sota el títol Del dret a l'autodeterminació al dret a decidir. Un possible canvi de paradigma en la reivindicació dels drets de les nacions sense estat , López aprofundeix en els elements que el porten a afirmar que el dret a decidir ha anat adquirint un significat que supera el del clàssic dret a l'autodeterminació : si l'un, el dret a l'autodeterminació , s'associa inequívocament a colonialisme i conflicte internacional, l'altre, el dret a decidir , és sinònim de sobirania entesa com a democràcia sense restriccions. Mentre que el primer es fonamenta en la identitat, el segon ho fa en la democràcia, cosa que, sens dubte, té més potencial per generar adhesions, tant internes com externes.
Conceptes contraposats
Així, l'estudi de Jaume López permet concloure que dret a decidir ha anat adquirint prou entitat jurídica perquè ja no només no es pugui considerar sinònim de dret a l'autodeterminació sinó que, fins i tot, poden ser conceptes jurídics contraposats. López defensa un paradigma en què la nació no és el punt de partida inqüestionable, sinó el punt d'arribada per via democràtica. És a dir: "Perquè som un demos que s'expressa quan decidim democràticament (a les eleccions al Parlament, per exemple), podem ser nació", i no pas a la inversa, "perquè som nació, podem decidir", en paraules de López.
Jaume López proposa en el Quadern de Recerca número 4 d'Unescocat una definició de les bases teòriques del dret a decidir com a fórmula jurídica diferent de l'autodeterminació . Ha analitzat els orígens i contextos d'aquestes dues fórmules, la sentència del tribunal de l'Haia sobre Kosovo, a més dels processos sobiranistes de diversos territoris sense estat propi. I el porten a concloure que "guanya importància reivindicativa l'apel·lació a un dret a decidir , que si bé encara no presenta una definició gaire precisa per als seus usuaris, sí que sembla obtenir més rèdits polítics, atès que s'ajusta millor a la realitat i els valors del segle XXI".
