Publicitat
Publicitat

El fantasma de Bobby Sands

El primer representant dels presos bascos amb nom i cognoms va ser Juan Lorenzo Lasa Mitxelena, Txikierdi , probablement el que va contribuir més decisivament a arribar a un acord amb el govern Zapatero a finals del 2006, amb la plataforma clàssica, que es manté avui: llibertat condicional als que han complert tres quartes parts de condemna, reclusió domiciliària per als malalts i gestants, abolició de la Doctrina Parot de cadena perpètua encoberta, redempcions i reduccions de grau per treball o estudi, i acostament als centres penitenciaris més pròxims als seus familiars. Però Zapatero se'n va desdir.

A principis d'abril d'aquest any, l'EPPK fa públic el nom dels seus interlocutors: Jon Olarra, Anabel Egues, Lorentza Gimon i els pesos pesants: Xabier Alegria, dirigent d'Udalbiltza (assemblea de municipis); Marixol Iparagirre, Amboto , segona dona que assolia el punt més alt de l'escalafó militar després de Yoyes , i Mikel Albisu, Antza , un dels homes claus de la pau de Lizarra-Garazi. Dos mesos després, el col·lectiu emetia un comunicat importantíssim que corroborava el final de la violència.

Però en aquest relat qui té un protagonisme especial és Iulen de Madariaga, pioner en molta història de l'ETA que ell va contribuir a fundar, amb el paper estel·lar de ser l'introductor de la violència i el primer que va predicar-ne el final. Ell mateix va ser el que va liderar també les primeres lluites pacifistes, les vagues de fam, inspirades en Mahatma Gandhi. L'any 1971, a la catedral de Baiona, amb Juanjo Etxabe, que el succeirà com a responsable del front militar, i l'advocat Koko Abebérry, regidor a Biarritz; Carlos Hugo, pretendent carlista, els visita i es retrata amb ells. Els deporten. Un any després, al mateix escenari, amb Txillardegi, el cofundador i lingüista, l'escriptor Marc Legasse i l'aleshores conseller del govern basc a l'exili, Telesforo de Monzón. Els treuen del recinte eclesiàstic amb gasos lacrimògens.

Madariaga arribarà gairebé al final en una vaga de fam a la presó de Fresnes, quan estava a punt de complir seixanta anys. M'escrivia en una carta (6/03/1989): "La vaga va durar trenta-sis dies. A partir del trenta-dosè, quan ja havia perdut disset quilos, vaig sentir que començava a morir-me lentament".

Iñaki de Juana Chaos va lluitar per la seva llibertat, quan ja havia complert totes les condemnes amb les bestretes i pròrrogues, comptat i debatut divuit anys, amb dues vagues de fam que gairebé se l'emporten. Seixanta-set dies sense menjar, en la més llarga! I una entrevista a The Times (6/02/2007) amb un gran ressò internacional.

Perquè a Europa no s'entén que un malalt terminal de càncer el deixin morir a la presó, i els anglesos en especial han llegit The ballad of Reading gao d'Oscar Wilde, i no van suportar que un militant de l'IRA, Bobby Sands, morís als vint-i-set anys, a la presó irlandesa de Maze, després de seixanta-sis dies d'inanició, simplement per reivindicar que era un pres polític. I ressuscités en el cos místic d'un pòster.

Més continguts de