El fantasma del Pasok es passeja per Ferraz
La veu de Felipe González des de Santiago de Xile, com en un film, va iniciar la conspiració: “Em sento enganyat”, li va dir a Pepa Bueno en una entrevista enregistrada, que es va començar a difondre a la SER a partir de dos quarts de nou del matí. “El 29 de juny Pedro Sánchez em va dir que s’abstindria”. I 17 membres de la comissió executiva nacional presentaven hores després la dimissió. La comissió executiva que presideix Sánchez es declarava aleshores en funcions i el comitè federal, convocat per l’anterior comissió permanent pel dissabte 1 d’octubre, suspès.
Una reunió de l’executiva convocarà avui un altre comitè federal que, segons els estatuts, haurà de fixar un congrés federal extraordinari. “Si no vols caldo, dues tasses”, és el que els ha dit Sánchez als adversaris. Pedro Sánchez va decidir situar el debat entre ell, que és partidari del no a Mariano Rajoy i al PP, i els que volen l’abstenció perquè governi Rajoy però no ho diuen. L’aparició de Felipe González i les 17 dimissions han confirmat que és així. Els que volen treure’s Sánchez de sobre volen evitar a qualsevol preu noves eleccions el 18 de desembre. Si el preu és l’abstenció perquè governi Rajoy, que així sigui.
En realitat, tots, Sánchez i els seus rivals, han estat jugant al pòquer. Tots assumien que, al final, el PSOE s’abstindria. Felipe González es va tranquil·litzar quan Sánchez li va confiar el 29 de juny que així es faria. No només això. El 7 de juliol va demanar públicament l’abstenció.
L’abstenció: el nus de la forca
Però els barons volien que el lideratge de l’abstenció l’exercís... Sánchez. El secretari general va arribar a la conclusió que l’aval a Rajoy era el nus de la forca que els seus adversaris, amb una llarga llista de factures pendents, estrenyerien per acabar amb la seva carrera política en un congrés federal amb data per definir. I va decidir construir el relat del “no és no”, sabent que, després de l’experiència amb Iglesias i Rivera, no podria arribar a bon port i aconseguir un pacte entre tots dos.
El PSOE acudiria el 18-D a unes eleccions amb una posició coherent de rebuig a Rajoy i al PP i, qui sap, potser podria recuperar vots de Podem. Si arribés a passar això, salvaria el cap i mantindria a ratlla els adversaris. No li va dir a Felipe González, que va confiar en la conversa del juny o va fer com si no conegués els nous plans de Sánchez. Els barons, que desconfiaven de Sánchez, tampoc volien parlar de l’abstenció en públic perquè deixar governar Rajoy i el PP era com posar-se a l’esquena una roca com la de Sísif. “Animem-nos i fes tu el pas, Pedro!” Aquesta era la idea.
L’última jugada, en veure que els barons se li tiraven finalment a sobre -sabia que els expresidents González i José Luis Rodríguez Zapatero hi estaven ficats-, va ser la de proposar unes primàries a secretari general el 23 d’octubre i un congrés per al 2, 3 i 4 de desembre, aprofitant els previsibles mals resultats a Galícia i Euskadi. Això va mobilitzar les forces de l’abstenció.
Espases enlaire al PSOE. Susana Díaz i els barons volen acabar amb Sánchez i... amb les eleccions del 18-D. Sánchez vol comicis. Les faccions condueixen el PSOE a convertir-se en el residual Pasok grec.
