Com es faria front a la corrupció?
¿Un estat propi, amb les seves polítiques anticorrupció, hi posaria fi, o no hi té res a veure?
BarcelonaEl sistema polític i social actual pot combatre la corrupció? Després dels escàndols que han afectat Catalunya, com el del 3%, els dirigents independentistes, sobretot del PDECat, han defensat la creació d’un estat propi com una manera, també, de fer net de la corrupció i desvincular-se, així, dels casos de corrupció del PP a l’Estat, com el cas Bárcenas. Però no només això, sinó que també ho veuen com una manera d’apartar totes les persones que s’han vist implicades en casos de corrupció a Catalunya. Els que ho han expressat amb més bel·ligerància han sigut els representants de la CUP, però també ho ha fet la mateixa coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, que ha afirmat en diverses ocasions que la corrupció li fa “fàstic”. Els contraris a la independència, però, neguen que un estat propi posi fi a aquesta qüestió, ja que asseguren que la corrupció ha afectat tant Catalunya com la resta de l’Estat i que, per tant, cal fer-hi front amb polítiques conjuntes. Davant d’aquests escenaris contraposats entre favorables i contraris a la independència, què hi diuen els experts? ¿Un estat propi, amb les seves polítiques anticorrupció, hi posaria fi, o no hi té res a veure?
MÉS COMPETÈNCIES
El Parlament va aprovar fa uns mesos les conclusions de la comissió d’estudi de mesures contra la corrupció, que el ple també va ratificar. Entre aquestes conclusions, el Parlament va aprovar modificar alguns aspectes, com ara l’augment de la prescripció del delicte de corrupció fins al màxim que marca el codi penal -20 anys- o reduir fins a 50.000 euros la quantitat mínima defraudada perquè sigui considerat delicte -actualment la xifra és de 500.000 euros-, tot i que la iniciativa no tenia caràcter vinculant.
Catalunya ara mateix no té totes les competències per poder tirar endavant aquestes mesures, com per exemple en la regulació del dret civil i penal i en el control del finançament dels partits, explica un dels coordinadors del llibre Llums i taquígrafs. Atles de la corrupció als Països Catalans, Àlex Romaguera. Una tesi que també defensa el catedràtic de dret penal Joan Queralt, que afegeix que Catalunya té organismes ja creats que podrien servir per lluitar contra la corrupció, com l’Oficina Antifrau, però a les quals caldria donar-los “competències executives”. Queralt explica que per aplicar mesures efectives contra la corrupció cal tenir tots els “mitjans materials” però també que el sistema hi posi de la seva part perquè es pugui posar fi a aquestes pràctiques.
La jurista Gemma Calvet defensa que la lluita contra la corrupció és més eficaç des de “la proximitat, amb organitzacions accessibles, on la ciutadania i l’administració de justícia puguin accelerar els processos judicials i de rendiment de comptes”. Un dels elements que Calvet considera primordials és que hi hagi uns “òrgans de garanties” que siguin “independents i tinguin únicament unes atribucions tècniques”. Uns òrgans que ja té Catalunya, com l’Oficina Antifrau, la Sindicatura de Comptes, l’Agència de Transparència o la Fiscalia. Això sí, la jurista defensa que el nou país necessitaria una “reforma profunda de la justícia” i considera que la llei de transitorietat és “millorable pel que fa a la separació de poders i a blindar la independència judicial”.
VOLUNTAT POLÍTICA
Constituir un estat propi per a Catalunya no suposaria tallar d’arrel la corrupció. Així ho adverteix Joan Queralt, que assegura que “la independència no garanteix la decència”. L’expert en dret penal avisa que la lluita contra la corrupció depèn, sobretot, de la “voluntat política” dels dirigents polítics que governen. Així, posa d’exemple els sistemes nòrdics, on, assegura, la corrupció s’ha convertit en una “anècdota” perquè el sistema “s’ha posat les piles” per combatre totes les pràctiques corruptes que ha detectat. Queralt creu que tant el sistema espanyol com el català s’han de “posar al costat de les persones” i apostar fermament per erradicar aquestes pràctiques. Demana, per tant, més mecanismes per combatre-les, però sobretot que els governs i els polítics assumeixin un compromís “ètic, polític i social”.
El rebuig a la corrupció, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, ha sigut unànime, però els experts coincideixen a remarcar que les polítiques que s’han desenvolupat a tot l’Estat han sigut insuficients. Així, per exemple, les Corts espanyoles van aprovar l’any 2015 dues lleis per lluitar contra la corrupció en què es prohibien les donacions de persones jurídiques a partits i es reforçava el paper del Tribunal de Comptes, entre altres mesures. Cap de les dues lleis, però, no va comptar amb el suport majoritari de tots els grups parlamentaris, perquè van considerar que eren insuficients. Així, només hi van votar a favor el PP, CiU i el PNB, i el PSOE es va abstenir.
La corrupció ha servit d’arma política als partits per retreure’s mútuament que tenen les mans brutes i no es mereixen governar. En reiterades ocasions, els líders del PP i de Ciutadans recorden als líders independentistes del PDECat els casos del 3% o el cas Palau, que afecten l’antiga Convergència. El PDECat, però, també fa el mateix i recorda sovint els casos de corrupció que esquitxen els populars. Només amb voluntat política es pot acabar amb la corrupció estructural. La puntual va lligada a la condició humana.
