Els dies històrics
L’independentisme tasta el poder amarg el 6 i 7 de setembre
Estem més acostumats a llegir la història que a viure-la. Ens arriba neta i endreçada. Els historiadors intenten donar explicacions plausibles. Els volums d’història abasten períodes més o menys acotats i acaben en capítols de conclusions.
La història que hem viscut a Catalunya molts de nosaltres fins als darrers mesos, també ha estat relativament tranquil·la, fins i tot quan parlàvem de dies històrics. Ara ens passa ben bé al revés, hem deixat de marcar dies històrics al calendari i la història s’ha presentat com sempre ho fa, sense avisar, dura, de manera sobtada, incomprensible. És tan real que no cal dir que són dies històrics. Ho són i ara sentim el vertigen que ens provoca el significat de la paraula històric.
L’estiu es va anar tensant. La calor intensificava les discussions i els retrets que deien que no s’estava fent res, que avui, i amb les declaracions de Santi Vila, sabem que tenien tot el sentit. Fins a la proclamació de la República, la política ha anat acompanyada de la dosi d’humanitat que conté, de l’expressió de totes les misèries i grandeses. La tensió va arribar al punt àlgid quan els dies 6 i 7 de setembre l’independentisme va tastar el poder i va comprovar que també pot ser amarg. El poder es decreta i s’exerceix: per primera vegada es va fer palesa la distància enorme que hi havia entre la política que es fa des del carrer i la política que demanen les institucions. “L’independentisme no s’ha agradat”, deien alguns que no podien imaginar que la jutge Lamela podia fer servir les lleis com li semblés i sense deixar de mirar el mòbil. La biga i la palla.
La mala relació dels catalans amb el poder és una evidència. Les Diades i les concentracions queden tan bé a Catalunya com les institucions a Espanya; les institucions i les accions polítiques catalanes acaben tan malament com les manifestacions dels unionistes. El fet de no tenir poder ens fa maldestres. La CUP no sap com posar-s’hi, Convergència estava preparada per a una mera gestió autonòmica de baixa intensitat i Esquerra té la síndrome del trajo, no sap encara com presentar-se en públic. El desig d’independència és el desig de superar totes aquestes mancances.
L’Estat ho sap, i sap que no s’ho pot permetre. Per això fins i tot ha creat -aquest estiu i aquesta tardor han sigut l’esclat definitiu del concepte- el periodisme d’estat, un sistema mediàtic disposat a passar el motxo allà on hi hagi sang i a criticar la premsa estrangera com en els millors temps del franquisme.
L’intent necessari
Aquests dos mesos resumeixen la història dels darrers tres segles
El 6 i el 7 de setembre van ser dies clau. El poder que podia crear un Parlament com el català, un poder petit, s’havia d’exercir per situar un referèndum en l’horitzó. L’Estat ha anat arraconant de manera contínua l’independentisme i l’ha fet ostatge de les lleis que li diuen que canviï. És el cinisme constitucional que encara emana del desig que Franco expressa al rei Joan Carles i que Felip VI fa seu: “Majestat, l’únic que li demano és que garanteixi la unitat d’Espanya”. La lògica del poder establert impedeix qualsevol qüestionament. El PP no tan sols ha absorbit Ciutadans, sinó que ha convertit l’administració de la unitat d’Espanya en un dogal per al PSOE i, com estem veient aquests darrers dies, fins i tot per a Podem.
Les majories del Congrés i del Senat fan impossible qualsevol canvi. Una llei que tothom troba justa dona 24 senadors a Catalunya i 36 a Castella i Lleó. Una altra llei manté un Tribunal Constitucional sense cap mena de prestigi; una altra pot enviar la meitat del Govern a la presó amb total discrecionalitat; una altra podria il·legalitzar els partits que volen concórrer a les eleccions del 21-D; una altra... Els que posen la lupa en els errors de l’independentisme amaguen l’error admès i acceptat de l’ status quo, i és que un status quo no és sinó el consens sobre l’estat de les coses, encara que estigui construït sobre preceptes injustos.
És bo observar la quantitat d’opinió publicada que s’escriu amb voluntat de sentir-se a recer de la ira del fort i que no dubta a assenyalar el petit. Avui, articulistes, constitucionalistes i intel·lectuals catalans intenten bastir a corre-cuita un relat que justifiqui el seu silenci davant l’escàndol dels presos polítics. Res que no hàgim vist abans: la història d’aquests darrers dos mesos conté tota la història de Catalunya i d’Espanya dels darrers tres segles, els demasiados retrocesos amb què Ramón Carande la resumia.
Els cops del 155
L’1-O: l’Estat fracassa per segona vegada després del 9-N
Després dels dies 6 i 7 de setembre vam viure tres setmanes que han estat el preludi de tot el que ha vingut. Va haver-hi escorcolls en diaris i vam veure arribar vaixells plens de policia. Tot plegat demostra on arriben les forces i les impotències que s’oposen.
L’1-O es va llevar amb alarma a Madrid i amb expectació a Catalunya. Hi havia urnes, paperetes i gent defensant col·legis. L’Estat, per segona vegada després del 9-N, havia fracassat i va tornar a fracassar durant el dia. Es va humiliar davant nostre a través d’una força que mai no hauria hagut de fer servir, va quedar nu i es va expressar de manera primitiva, primària, de manera gairebé històrica, recuperava les imatges que l’han definit i que l’han fet ser temut pel poble.
Els dies anteriors les columnes que sortien d’arreu d’Espanya eren aquissades amb crits d’ “A por ellos”. Tots aquells ciutadans responien a una estructura històrica que els diu que mentre hi hagi un boc expiatori ells estaran salvats. L’Espanya buida, les grans comunitats desertitzades econòmicament i culturalment tornen a ser una realitat que la democràcia no ha pogut desmentir perquè no ha estat capaç de canviar-les.
Quan parlem dels errors de l’independentisme i lloem aquell catalanisme ara idealitzat convindria recordar-ho: no tan sols va fracassar amb l’Estatut, va desgastar-se inútilment intentant canviar Espanya. Tan poc la va canviar que l’Estat va reaccionar com sempre. I nosaltres també: quaranta anys de democràcia han servit per demostrar que l’única cosa que podíem oposar a la força de l’Estat eren les nostres costelles, per admetre que el màxim que l’Estat podia oferir eren aquelles garrotades.
L’aplicació de l’article 155 ha estat la culminació d’un altre procés. El 155 s’ha aplicat sempre que ha calgut sense esmentar-lo, sense anomenar-lo. Ho sabem, es tracta de conseguir el efecto sin que se note el cuidado. El 155 han estat el dèficit fiscal, la desinversió en infraestructures i els pressupostos no executats, les intromissions en l’escola o l’atac a la presència catalana a la Fira de Frankfurt. Tot això era ja el 155, el nivell del sostre de vidre que no calia assenyalar, el raspall del Tribunal Constitucional amb el nou Estatut. Vindran mil constitucionalistes catalans a dir-me que no, que no sé de què parlo.
Cap cas. Sent català, no hi ha cap ofici tan trist com el de constitucionalista. L’endemà de l’anunci de l’aplicació del 155 semblaven ànimes en pena.
Paciència, perseverança, perspectiva Els cicles de quaranta anys es repeteixen a la Península
El record del referèndum d’Escòcia i les paraules de Cameron -“No us n’aneu, us estimem”- són aquí pura utopia. L’hora d’avió que ens separa de Londres ens fa oblidar que un país va tenir Il·lustració i Revolució Industrial i l’altre no tan sols encara manté estructures franquistes, sinó que ha estat incapaç de crear una cultura progressista de llarg recorregut. La història té ironies que fan de mal explicar, els cicles de quaranta anys es repeteixen a la Península com una maledicció: del desastre de Cuba a la Guerra Civil, a la mort del dictador i a l’esclat del conflicte a Catalunya.
El president de la Generalitat de Catalunya és a Bèlgica amb els consellers que s’han pogut escapar d’anar a la presó, llevat de Santi Vila. Els consellers empresonats han patit vexacions. Tots ells, amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, amb l’independentisme que representen, han vist com l’Estat és impune davant la gent que l’administra i que no ha de retre comptes amb els estats amb qui té tractes. Tot aquest temps he repetit als amics que l’única cosa que em feia por era l’aliança tàcita entre la judicatura, la policia, els partits majoritaris i la ultradreta. Avui, superada o acceptada aquesta por, fins i tot comptant amb el silenci còmplice dels equidistants, el neguit es pot controlar si l’independentisme continua enfrontant-se amb la unitat, la raó i la resistència.
Durant aquests darrers dos mesos, durant els darrers anys, no hi ha hagut ni un sol argument que pugui qüestionar les preguntes que es fa l’independentisme quan es demana per què Espanya menysprea la seva cultura, per què l’espoli fiscal acaba trencant el principi d’ordinalitat i per què l’Estat amenaça el futur d’una societat que sap diferent. Mentre les preguntes continuïn sent vàlides i s’expressin de manera pacífica, l’independentisme continuarà creixent.
Durant aquests dos mesos s’ha apallissat gent indefensa, s’han escorcollat impremtes, s’han censurat diaris, s’han pressionat les empreses, hem tornat a tenir presos polítics i, cosa que és més important, l’Estat s’ha hagut d’imposar per la força en un territori. Cada dia hi ha més gent que viu com una humiliació la servitud d’unes lleis que sent imposades. L’Estat ha imposat el tot o el res, conscient que l’admissió, fins i tot, d’un referèndum pactat seria una derrota, perquè suposaria admetre que Catalunya és un subjecte polític. Fins i tot guanyant el referèndum es consideraria una derrota. Els discursos del rei eren precisament això, la negació de qualsevol debat que permetés enlairar una mica el nivell de la discussió a Espanya. I la pèrdua dels seus privilegis, esclar.
La prova més evident és l’afirmació que, si l’independentisme guanyés el 21-D, tornarien a aplicar un altre 155. Avui, l’única cosa que frena la independència és la força.
L’aprenentatge de la decepció
L’independentisme comença a encendre els llums de baix consum
El 10-O la decepció es va infiltrar per totes les escletxes que la política havia anat deixant. Tothom era conscient que passés el que passés aquell vespre, els dies successius serien complicadíssims. No seria la primera baixada de tensió, n’hi havia d’haver més. El silenci del cap de setmana posterior a la proclamació de la República i l’empresonament de Cuixart i Sànchez i de mig govern han estat cops fortíssims. I encara hi ha més gent que ha rebut citacions i que corre el risc d’acabar a la presó.
La festa s’ha acabat, els focs artificials ja no peten i després d’uns dies foscos l’independentisme comença a encendre els llums de baix consum. No li passa res que no li hagi passat abans. Es comencen a sentir veus que diuen que s’han de recordar els temps foscos de la resistència i recuperar el caràcter constructiu i seductor, aquest espai és tot per a ell mentre l’Estat només ofereixi insults, injustícia i violència.
No els falta raó. L’independentisme té una escola riquíssima d’exemples que les polítiques culturals desastroses de la Generalitat (amb excepcions) s’han dedicat a amagar per por que fessin nosa, per por que els Calders, Rodoreda, Sales i tants d’altres donessin la mesura real d’un país que només ha estat petit quan s’ha cregut la gent que li deia que ho era. La tradició cultural i política catalana dels segles XIX i XX és una autèntica mina de vides i obres que avui són més vàlides que mai. El catalanisme es va guanyar la dignitat que l’hegemonia cultural espanyola sempre li ha negat. Si l’independentisme s’ho hagués fet seu, s’hauria estalviat la major part de les baixades d’ànim.
Desconec quin és el grau de solitud de Catalunya. Sigui quin sigui, és clar que ningú li farà el que sigui capaç de fer per si mateixa. Les reaccions d’Europa han estat les esperades. Les de la resta del món, també. Els manuals de diplomàcia, emperò, aconsellen que les decepcions públiques, en aquests casos, durin el mínim temps possible.
