14/04/2016

El llibre que Colau no s’ha acabat

3 min
L’alcaldessa de Barcelona, el periodista Albert Om i el periodista i autor del llibre Joan Serra ahir a la Biblioteca Jaume Fuster.

Director AdjuntProbablement no serà una frase que obri cap portada de la premsa espanyola, però igualment a Ada Colau no li agradaria que es tragués de context: “Confesso que tinc certa saturació de mi mateixa”. I dels mitjans. Ho va afirmar ahir en l’acte de presentació del llibre que li ha dedicat el subcap de Política de l’ARA, Joan Serra, Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres). Un cansament, el de l’alcaldessa, que fa que ja no es miri tot el que la premsa diu sobre ella i que fins i tot li ha impedit acabar-se de llegir un llibre que fa unes setmanes va donar a les Espanyes per uns quants titulars distorsionats.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

La presentació va tenir lloc ahir al vespre a la Biblioteca Jaume Fuster, on de mica en mica es va anar omplint la pica amb anècdotes i declaracions perfectament tergiversables. El context, però, era amable, de manera que el titular no va arribar al riu. Albert Om, prologuista del llibre i exconvidat televisiu de l’Ada, va ser l’encarregat d’estirar la llengua a Colau i Serra, hàbils a l’hora de situar-se en un teva-meva tipus fair play nova política. “No s’hi val a dir només coses bones”, va haver de quadrar-se l’Om. Amb poc èxit, cal dir-ho.

Ni Garganté ni el procés

Tot i que abans que els protagonistes pugessin a l’escenari el tòpic de la quasi coincidència horària amb el Barça no va trigar més de trenta segons a sortir, el diàleg va allunyar-se de la recerca del titular fàcil: no va sortir, per exemple, el Garganté. Tampoc va aparèixer, oh miracle, el procés! Ni el partit de sempre: Catalunya-Espanya. Iglesias, sí, però per desmentir els tergiversadors.

La cosa va anar per una altra banda, un camp on Colau la toca millor: un dels protagonistes indirectes va ser el totpoderós Isidre Fainé, com a emblema dels que estan acostumats a manar. “Ara, de cop, hi ha moltes empreses que volen fer mesures socials i ambientals” i molts poderosos “que s’han fet a si mateixos”, va deixar anar l’alcaldessa.

Però amb crítiques light com aquestes es veu que no tothom en tenia prou, ahir: el moment participatiu d’un acte en què no estava previst que el públic participés va venir de la mà d’una espontània de l’última fila que va demanar a Colau si havia preguntat a Fainé per la dació en pagament. “Sí, ell no va treure el tema, el vaig treure jo”, es va defensar la interpel·lada.

I punt. Aquí es va acabar el furor col·laboratiu del públic. Albert Om va poder seguir omplint la pica amb l’ajut de l’autor i la retratada, que quasi ens van fer desconfiar de tanta confiança com es van professar públicament. Es veu que ella li va deixar fer el llibre sense condicions, sense reclamar la lectura de cap esborrany, xerrant desinhibidament durant cinc llargues sessions a la Casa Gran. I ell li va agrair tanta llibertat per preguntar i per escriure. El resultat és força més que un retrat autoritzat. És un retrat sincer i atrevit, un retrat tant de la política com del seu entorn, i també de la persona. “No és un llibre d’un fan ni d’un detractor”, va reblar Om.

I per als tafaners, el presentador-entrevistdor va reservar algunes anècdotes. Una advertència: cal que els homes encorbatats sàpiguen que Colau no es troba còmoda quan la petonegen. “Com que sóc dona, d’origen humil i activista, es com si s’atrevissin més a un tracte informal”. I cal que els periodistes que li demanen per la cançó preferida sàpiguen que té la resposta assajada a una pregunta tan poc original: Centro di gravità permanente, de Franco Battiato. Bon gust. Però el seu centre de gravetat ja fa cinc anys que el té molt clar: el seu fill. Amb el permís, esclar, de Barcelona, la “gran encisera” maragalliana. De l’avi, i del nét.

stats