Una lliçó al Dos Cavalls groc
Quan Josep Rull anava a la Facultat de Dret de la UAB, en el trajecte d'anada i tornada des de Terrassa en un Citroën Dos Cavalls groc, posava un casset dels Dire Straits i escoltava, dia sí, dia també, Sultans of Swing . Una cançó que descriu una banda de rock que, davant de la incomprensió dels parroquians, toca ritmes de jazz, dixie i honky-tonk en un petit bar. Mark Knopfler hi dibuixa un col·lectiu de músics en què tothom fa la seva feina. Una banda que, si fos un partit, voldria ser un catch-all party , un grup fronterer amb multitud de gèneres. Encara que de manera inconscient, el jove Rull del Dos Cavalls groc va entendre ben aviat la importància del col·lectiu i de la vocació majoritària. I, escoltant un grup que treia el nom d'una situació econòmica difícil, es va fer socialdemòcrata. Va entendre que el ritme i el tempo són claus en qualsevol activitat humana. I així ha anat fent carrera des de la JNC fins a la secretaria d'organització de CDC. Per què hauria d'accelerar ara si ja és a la línia de sortida?
