La lluita pel vot de centre empeny el PP al pactisme

MadridHo va explicar molt bé ahir a Madrid l’expresident espanyol Felipe González. En els últims temps, el PP ha abandonat el centre polític pensant que el PSOE de Pedro Sánchez estava entretingut a l’esquerra per Podem. Els populars, però, no es van adonar que un nou inquilí -Ciutadans- ocupava el pis que ells deixaven buit mentre aprovaven lleis ideològiques sense el consens de l’oposició. A més, el líder socialista ha sigut prou hàbil per no oblidar-se de les classes mitjanes des del primer dia. Ara, a la seu del carrer Génova, tot són corredisses per intentar tapar l’esvoranc que tenen a l’ala moderada.

De sobte, el partit de Mariano Rajoy, acostumat a no tenir rivals en el seu terreny de joc, es veu obligat a fullejar el manual del pactisme -que tant ha criticat a les forces progressistes i nacionalistes- per intentar mantenir poder institucional a comunitats autònomes i ajuntaments però, sobretot, perquè no l’apartin al carril més a la dreta de l’autopista: de cara a les eleccions espanyoles de finals d’any, seria letal per als interessos del PP que se’ls identifiqués amb un dels extrems.

El ball a quatre que dibuixen les enquestes -un panorama a la italiana, com el va definir González- suposa, d’entrada, un fracàs per al partit que durant anys ha fet realitat aquella “majoria natural” de què parlava Manuel Fraga, la capacitat de fer confluir tots els rierols conservadors en un únic riu central capaç de ser alternativa al projecte de majories del PSOE. Paradoxalment, el president espanyol ha sigut qui més poder ha acumulat per al PP i, alhora, qui ha permès que cresqués una nova força liberal amb un líder fort, Albert Rivera, amb capacitat d’atreure part del seu electorat. UPyD, un fenomen de base madrilenya, no els ha fet mai ombra, entre altres coses perquè ha fluctuat en funció de la radicalitat nacionalista del PP en cada moment. Entre la còpia i l’original en qüestions com l’atac al model d’immersió lingüística a Catalunya, l’espanyolisme ho ha tingut clar.

Tot i aquest fracàs en termes de perspectiva històrica, la gestió que els populars facin del nou trencaclosques electoral els pot servir per saltar definitivament la pantalla de l’aznarisme, que ha acabat sent una llosa per als dirigents actuals. Pactar amb Ciutadans serà el pretext perfecte per fer net amb els casos de presumpta corrupció que tenen arrels en aquella època, com Gürtel, o que hi connecten en l’imaginari col·lectiu, com el cas de Rodrigo Rato. Els governs de coalició també són una oportunitat per als grans per fagocitar els petits, de manera que aconseguir diversos acords postelectorals poden debilitar el perfil propi de Rivera per a les generals.

Agitant el Pacte del Tinell

És en aquesta línia que la rotunda victòria de David Cameron al Regne Unit va servir ahir als dirigents de la dreta espanyola per avisar del marge d’error de les enquestes i mirar d’aixecar els ànims d’un electorat amb poc entusiasme per anar a les urnes, decebut pels incompliments de la Moncloa -un preu que candidats a alcaldes i presidents hauran de pagar- i per una recuperació econòmica que no es percep amb nitidesa. La dimissió del liberaldemòcrata britànic Nick Clegg, que ha sigut el soci de viatge dels conservadors, desperta comparacions seductores per a Rajoy.

No obstant, la situació als dos països és molt diferent -començant per la relació de Londres amb l’independentisme escocès- i el mapa polític a partir del dilluns 25 de maig està lluny de les còmodes majories absolutes en què s’han mogut els populars -com a Madrid i al País Valencià- i que en bona mesura han sigut el caldo perfecte per coure molts dels problemes que té avui el partit. Per exemple, sense fer cap autocrítica per la incapacitat de teixir acords (els anys del Majestic queden lluny) en la seva retòrica encara s’hi senten referències constants al Pacte del Tinell del 2003, que identifiquen amb una entesa excloent per marginar-los a ells. El president de Galícia, Alberto Nuñez Feijóo, ha sigut un dels últims a alertar els electors de centredreta que els suposats fronts anti-PP “estan més vius que mai”.

En aquesta estratègia, la negativa de Rivera a permetre la investidura de Susana Díaz com a presidenta de la Junta d’Andalusia hi grinyola precisament perquè Ciutadans ha esquivat mullar-se abans de les municipals i autonòmiques per no donar munició als seus adversaris. Malgrat que el Parlament ha convocat una altra votació per a dijous que ve, totes les parts donen per fet que no hi haurà possibilitat de govern fins passat el 24-M.

Intercanvi de cromos

De fet, l’atzucac andalús s’ha convertit en material per al fogueig electoral, amb intercanvi de retrets entre uns i altres sobre qui és el responsable del bloqueig institucional. Curiosament, el futur de Díaz pot estar en mans de Rajoy: el PP pot decidir si deixa finalment que governi la llista més votada o obliga a repetir eleccions en cas que C’s i Podem no moguin peça. La cultura del pacte també entra en joc en aquest punt, ja que el PP no està disposat a firmar un xec en blanc i exigirà, com va avançar el seu líder Juan Manuel Moreno, que a canvi l’han de deixar governar a les ciutats on sigui primera força. Felipe González, veterà de moltes negociacions, va alertar el bipartidisme del risc de canviar cromos sense comptar amb els dos nous actors emergents.

El resultat de la disputa per la centralitat, un dels elements principals d’aquests comicis, es mesurarà en gran part en les quotes de poder. Per això, tot i estar abocats als pactes, populars i socialistes han començat a agitar altra vegada el debat sobre el sistema electoral espanyol i la conveniència o no d’aplicar fórmules com la segona volta en cas que cap candidat aconsegueixi la majoria absoluta o bé la garantia que governarà el candidat amb més suports als ajuntaments. El camí l’han obert els barons territorials del PP ara que la majoria veuen que l’estabilitat que han tingut durant anys trontolla. Susana Díaz, atrapada en una incertesa amb què no comptava quan va decidir avançar les eleccions, també s’hi ha sumat. A ningú se li escapa que si el debat ha ressuscitat -i tornarà a fer-ho a finals d’any-és per un interès de les dues grans formacions a reduir l’espai a Rivera i Iglesias. La lògica política de Ferraz i Génova diu que una cosa és resignar-se a negociar i l’altra posar-ho fàcil als novells.

Ningú vol ser apartat del centre en un moment tan convuls.