Podem no pot evitar la doble desconnexió
PeriodistaEl PP és un partit amb arrels fondes, i pot presumir d’una capacitat de resistència que encarna millor que ningú el seu impassible líder, Mariano Rajoy. El vot tradicional espanyol s’ha espantat per l’auge demoscòpic de Podem i per la vella dita que recomana no fer canvis en època de sotracs i de Brexits. Una part del vot al PP, que al desembre es va encaterinar amb Albert Rivera, ha decidit tornar a la cleda del PP més fràgil, més corrupte i més desorientat dels últims anys. No se sap si Rajoy serà president; però és molt difícil imaginar un govern espanyol sense la participació del PP. La reforma de l’Estat, almenys en el sentit que es diu a Catalunya, queda ajornada sine die
Consulta el pactòmetre del 26-J
Al seu nivell, el PSOE també ha resistit els embats d’una onada que semblava imparable, i que ha confirmat la capacitat dels mitjans de comunicació per generar miratges. Podem i les seves confluències s’han estancat, han quedat lluny del sorpasso i s’enfronten a un període de reflexió que ja veurem si serà calmada. El PSOE, malgrat això, queda molt lluny del PP, i el futur de Pedro Sánchez, sol davant dels seus rivals interns, no és gaire clar. Pel que fa a Ciutadans, el seu mal resultat podria no deixar cicatriu si Rivera aconsegueix jugar un paper proactiu en la futura governança de l’Estat.
La curiosa paradoxa
Espanya ha votat conservador, i ha desconnectat de la profunda renovació que experimenta la política catalana, on els partits partidaris de la independència o del dret a decidir tenen una majoria molt folgada. El PP i el PSOE, a Catalunya, amb prou feines arriben al 30 per cent. ERC guanya vots, CDC manté posicions malgrat els mals averanys, i com a conseqüència el govern de Junts pel Sí pot aspirar a recuperar la iniciativa política a l’entorn de la idea del referèndum, que és justament una de les idees força d'En Comú Podem, que ha repetit victòria i resultats. Curiosa paradoxa: el partit que més ha treballat per harmonitzar les aspiracions catalanes i la reforma de l’Estat ha vist com el contrast entre els seus resultats a Catalunya i a Espanya desmenteixen, o desinflen, la seva proposta.
Els comuns han confirmat la seva força electoral a Catalunya, però si el plet català s’aguditza hauran de posicionar-se amb més claredat de com ho han fet fins ara. Amb un govern de Podem es podia dir que tot era possible; ara que els resultats han aprofundit la mútua desconnexió -si més no institucional- entre Catalunya i l’Estat, Xavier Domènech i Ada Colau hauran de parlar d’alguna cosa més que de fraternitat.
