Una norma idònia si aquest fos un procés normal
Cap De PolíticaHan sigut mesos de secretisme per acabar fent una llei sense sorpreses. La intenció de Junts pel Sí i la CUP és que el referèndum i la independència es facin sense deixar d’obrir la botiga el matí del dia 2, sense sobresalts ni buit legal: els semàfors continuaran funcionant, els presos continuaran complint pena i Catalunya no vagarà a l’espai sideral.
Els assumptes espinosos estan resolts sense estirabots, deixant qualsevol canvi a la “fase participativa del procés constituent”, que significa fer l’elaboració de la Constitució entre els catalans. Així, català i castellà són cooficials, hi haurà doble nacionalitat i es mantindran la majoria de normes. Tot és gairebé impecable si no tenim en compte que aquesta llei no està destinada a un procés normal, en què l’Estat accepta el referèndum i n’acata el resultat. És una norma de batalla.
Això explica que, per exemple, tot es pugui aprovar per majoria absoluta, cosa que seria insòlita i escassa en un procés normal. Però esclar, aquí s’ha de comptar que tots els articles, incloses obvietats com els límits territorials o que els nascuts a Catalunya són catalans, tindran el boicot de l’oposició. Una de les debilitats del Procés és que la majoria sempre ha sigut fràgil, i la transitorietat també hi haurà de sobreviure.
Però la llei no està feta només per al 2 d’octubre. Pensar que el referèndum es farà, que Catalunya podrà proclamar la independència en dos dies i aplicar aquesta llei amb la facilitat amb què ho calculen Junts pel Sí i la CUP és irreal, però clau en l’estratègia de l’independentisme.
L’as a la màniga
Les armes del sobiranisme passen per la persistència -ja demostrada, quan es compleix el cinquè aniversari del Procés- i la participació de la gent en el referèndum. Aquí és on el Govern es treu l’as a la màniga, una llei que permet als catalans fer-se una idea de com seran els primers dies d’una Catalunya independent. I el missatge no va només dirigit als convençuts, que hi serien l’1 d’octubre encara que fos un altre 9-N. L’as és per generar inquietud als que són contraris a la independència i creuen que no s’ha de votar al referèndum.
La clau perquè l’independentisme guanyi l’1-O és mobilitzar el no amb la força suficient per garantir una bona participació sense arriscar la victòria del sí. Sembla una quadratura del cercle, però les enquestes publicades fins avui (l’última de l’ARA preveu un 64% de participació amb una victòria del sí) ho preveuen. Com es fa? Doncs amb una campanya destinada a deixar clar que qui no hi vagi no serà comptat. És a dir, que el referèndum va de debò i l’endemà no valdrà lamentar-se: amb la llei sobre la taula, ja se sap quin és el pla de la Generalitat en un escenari ideal.
Serà la batalla d’aquest mes, entre els que s’esforçaran a demostrar que el referèndum va de debò i els qui insistiran que tot quedarà en res i serà un nou gir del Procés. El clima de tensió política previst al setembre havia quedat enrarit pels atemptats, però el discurs enardit de Madrid després del 17-A i el que vindrà a partir d’ara posarà la temperatura al lloc on estava calculat que fos. L’independentisme ja ha ensenyat totes les cartes sobre la taula. No va de farol, però tampoc té el pòquer: només amb la carta de la gent i amb els nervis del rival tindrà opcions en aquesta partida.
