Els partits s’estavellen a Madrid
MadridSovint l’estat d’ànim de Madrid s’assimila al de tot Espanya. Madrid entès com a idea, com a mirall. Es tracta d’un error -comprensible en aquells que han confós la capital amb l’Estat- perquè el reflex és necessàriament parcial. ¿Mirant només la Puerta del Sol es pot entendre el procés que viu Catalunya? No. Ara bé, aquests últims dies s’ha tornat a posar de manifest que la ciutat sense mar és, com deia el poeta Antonio Machado, l’escullera on acaben topant totes les Espanyes. El rebombori intern al PSOE, IU, Podem i, de manera més silenciosa, al PP i UPyD és alhora símptoma i causa: evidencia la profunda sacsejada de l’últim any i pronostica que la pedregada política de debò encara no ha arribat.
A tres mesos de les eleccions locals i autonòmiques, només el partit de Rosa Díez té clar qui batallarà per ser el president de la Comunitat de Madrid. El Partit Socialista ha prescindit del seu aspirant, Tomás Gómez, fulminat per la direcció federal, i ha imposat sense primàries un altre nom, previsiblement el del prestigiós exministre Ángel Gabilondo. A les files populars l’actual president regional, Ignacio González, continua esperant l’elecció a dit de Mariano Rajoy. El cap de l’executiu espanyol ha convocat per dilluns un comitè executiu que podria ajudar a aclarir dubtes. IU s’ha quedat sense cap de cartell després que Tania Sánchez hi renunciés, cansada de topar amb uns dirigents autonòmics que prioritzaven les sigles a la confluència per desbancar la dreta del poder. És una situació insòlita que posa de relleu una primera conclusió: les noves formes de fer política i les demandes de més participació xoquen amb tics i vells esquemes de funcionar dels partits tradicionals.
Podem tampoc ha triat encara l’aspirant. ¿Serà Tania Sánchez, la parella sentimental de Pablo Iglesias? Per alguns aquest és l’objectiu encobert de l’operació política que ella ha protagonitzat els últims dies. A les files de la nova formació molts ho veurien amb bons ulls; d’altres posen el fre i recorden que té a sobre l’ombra d’un presumpte cas de corrupció quan era regidora a Rivas-Vaciamadrid. Podem no es vol enganxar els dits mentre fa mans i mànigues per demostrar que un dels seus dirigents, Juan Carlos Monedero, no ha comès cap irregularitat fiscal. Segona conclusió: l’onada d’indignació i exigència democràtica que ha crescut durant l’últim any ha vingut per quedar-se i interpel·la tothom. També, i especialment, els que n’han fet bandera.
Rajoy necessita Aguirre
No només l’esquerra està agitada a la capital madrilenya. Rajoy, el polític que gestiona millor els temps, encara no ha beneït Esperanza Aguirre per ser candidata a l’alcaldia de Madrid ni el delfí de l’expresidenta, González, com a presidenciable. En aquest cas, el pas dels dies va a favor de l’estratègia electoral del PP -un cop més, el socialisme madrileny s’ha entrebancat sense ajuda de rivals- però afebleix el president espanyol perquè el llança als braços de la seva gran adversària interna. Si no hi ha cap gir d’última hora, Rajoy haurà de confiar la victòria electoral en qui ha presidit -i encara presideix- els populars madrilenys, epicentre del cas Gürtel; la dona que va donar tant de poder a l’exconseller Francisco Granados, empresonat en l’operació Púnica. La Moncloa pot acabar la legislatura amb un contrapoder reforçat a la capital espanyola.
Les eleccions del maig són una primera volta per al cap de l’executiu, que ha perdut suport social durant l’últim any. Guanyar per la mínima pot implicar molts maldecaps per a una dreta que ha aplicat una política de terra cremada. ¿Amb qui pactarà si ho necessita? L’única opció, d’entrada, és una UPyD que creua els dits per aguantar l’embat de Ciutadans en la política estatal. Tercera concusió: pel president espanyol, resistir no és vèncer.
Tots pendents de Sevilla
Abans, però, la política de pactes pot donar un respir al PP a Andalusia. A la seu del carrer Génova tenen clar el seu relat fins a les eleccions generals serà més fàcil si Susana Díaz, la presidenta andalusa, necessita els vots de Podem per governar. Sigui com sigui, la batalla del 22 de març a Sevilla és el detonant que pot fer explotar el volcà de la política espanyola. Madrid és només el fum: si Sánchez ha fulminat Tomás Goméz és, sobretot, per reforçar-se internament i plantar cara a Díaz quan arribi al Kilómetro Cero.
