Publicitat
Publicitat

Ni els partits espanyolistes qüestionen el concert

Un privilegi de pare andalús adorat per tots els bascos

El concert basc és un invent espanyol de finals del segle XIX. De fet, el seu promotor va ser un andalús. Es deia Antonio Cánovas del Castillo, va ser president, líder del Partit Conservador -besavi del PP- i artífex de la restauració borbònica amb Alfons XII. Cánovas admirava els bascos per l'aportació als exèrcits de Castella, però li feien nosa els privilegis forals. I va aprofitar la derrota carlina per abolir els furs de la vella Bascònia el 1876. Va ser un càstig desproporcionat que va afectar també els liberals, que van combatre el carlisme.

El 1878 Cánovas impulsa el primer concert. Va ser provisional i per integrar els territoris bascos al règim comú. El que era temporal acabaria com un "dret històric" a la Constitució del 1978. Encara que en molts indrets d'Espanya el concert s'identifiqui amb el nacionalisme, el PNB no hi va tenir res a veure: es va fundar 18 anys després. És més, a principis del segle XX el rebutjava perquè el considerava una via "dolça" de sotmetre Euskadi. Per això, entre altres raons, el concert va seguir vigent durant el franquisme, tot i que limitat a Àlaba i Navarra, premiades per la seva fidelitat durant la guerra. Biscaia i Guipúscoa, republicanes, van ser declarades "traïdores" pel règim i van perdre els concerts.

En una disposició de la Constitució del 1978 es reconeix el concert sobre la base dels drets històrics d'Euskadi i Navarra. Pels franquistes no és cap tragèdia. Manuel Fraga o Rodolfo Martín Villa van pair pitjor legalitzar la ikurriña. Espanya, més sensible a les particularitats basques que a les catalanes, s'ho pot permetre perquè la "comunitat del concert" és de 3 milions d'habitants.

El 28 de desembre del 1980, tres mesos abans del 23-F, es tancava a Madrid l'acord del concert amb la UCD d'Adolfo Suárez. On s'estavellava la pressió del PNB actuava la d'ETA, amb 100 morts aquell any. Eren moments convulsos, però el lehendakari Carlos Garaikoetxea i el líder del PNB, Xabier Arzalluz, sempre van tenir clar que l'Euskadi autonòmica es construïa sobre tres pilars o "bases de la nació": una policia, una televisió i una Hisenda.

PSE: més autonòmic que foral

Ara cap força qüestiona el concert ni està disposada a renunciar-hi. Tothom en reconeix els avantatges i ningú s'imagina una Euskadi sense sobirania fiscal: a la dreta, PP i PNB es presenten com a defensors del foralisme i, per tant, màxims partidaris; i a l'esquerra, el PSE, poc amic dels entramats arcaics, voldria introduir-hi millores per restar poder a les diputacions en benefici del govern basc, sense que això alterés la naturalesa del pacte amb Madrid, al contrari. I l'antiga Batasuna entén la quota del concert com un lloguer que els bascos paguen per viure sota la teulada d'Espanya. I al que aspira l'esquerra abertzale és a tenir un apartament propi, la independència.

Ara bé, mentre treballen per la sobirania plena, prefereixen evitar que la hisenda espanyola recapti els impostos dels bascos. Bildu fa un any que exerceix aquest pragmatisme governant la Diputació de Guipúscoa i gestionant una de les cinc hisendes de l'Estat a Euskadi. El seu president, Martin Garitano, té al seu càrrec una agència tributària que recaptarà el 2012 tres mil milions.

Més continguts de