Publicitat
Publicitat

EL PAÍS QUE VOLEM ARA (2): REALITAT

Radiografia d'un país: el repte de la diversitat

Amb un 16% de població immigrant, que està minvant, i una natalitat molt baixa, Catalunya afronta un període de lluita contra la desigualtat

A Catalunya hi viuen 7,5 milions de persones, un volum similar al de països com Àustria i Israel. El territori català té una extensió semblant a la de Bèlgica i no gaire allunyada de la d'Holanda i Dinamarca. I el nostre PIB, de 210.150 milions d'euros (una cinquena part de l'economia espanyola) amb una renta per càpita d'uns 29.000 euros, representa una riquesa superior a la d'alguns estats com Portugal. En aquest context, la societat catalana té una estructura similar a la de la majoria de països occidentals, en què la crisi està incrementant les desigualtats socials i està fent canviar, fins i tot, els usos dels temps dels ciutadans.

01

Geografia i recursos

La situació geogràfica del país, amb més de 500 quilòmetres de costa al mar Mediterrani i compartint frontera al nord amb França, converteix Catalunya en un territori idoni de connexió entre els mercats d'Europa, l'Amèrica Llatina, el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient. Prop d'un 65% de la superfície catalana és territori forestal, amb predomini de boscos, seguit d'un 25% de zones de conreu, en les quals els conreus de secà dupliquen els de regadiu.Tenim també disset parcs naturals. El clima és suau a l'hivern i calorós a l'estiu, un dels elements que ens ha convertit en un dels principals destins turístics d'Europa i ha situat el sector serveis com un dels principals motors de la nostra economia, tradicionalment industrial.

02

Població

Els catalans ja som 7,5 milions, un 14% més que fa una dècada, a causa, sobretot, de l'allau migratòria registrat des de finals dels anys 90.

La demografia catalana té forma romboïdal (gràfic): hi predomina la població d'entre 30 i 40 anys. El descens de la natalitat -al qual als anys de crisi s'ha sumat l'aturada de les onades migratòries que havien rejovenit la població- fa que la franja més jove s'hagi reduït significativament respecte de la generació nascuda fa més de 30 anys. Si no canvien les coses es configura un escenari perillós per al futur econòmic, quan el grup de més pes poblacional arribi a l'edat de jubilació i una població activa molt més reduïda hagi de suportar el pes de les pensions.

Tot i el lleuger baby boom del 2008, en general, la natalitat encara és baixa i la població de menys de 20 anys és el 20% del total. També ha pujat la de més de 80 anys, però en menor mesura. Respecte a la mitjana europea, Catalunya té la població una mica més jove, sobretot en la franja d'entre els 20 i els 39 anys.

03

Immigració

Un 64% de la població que viu a Catalunya ha nascut al territori català, mentre que un 20% han nascut a la resta de l'Estat i un altre 16% són població immigrant arribada de països estrangers. Aquest últim és el grup que més ha crescut en els últims quinze anys, tot i que la crisi ha frenat la seva arribada i l'any 2011, per primer cop, fins i tot es va reduir en un 1%.

En total, a Catalunya hi viuen 1.195.660 residents estrangers, amb dades del 2011. Més de la meitat tenen entre 25 i 39 anys. El principal país de procedència de la immigració continua sent el Marroc, amb més de 270.000 marroquins que viuen ja a Catalunya; seguit de Romania, amb 116.433 residents de manera regular a casa nostra, i l'Equador, amb unes 80.000 persones.

Mentre l'arribada d'immigrants comença a minvar, la sortida de catalans cap a països estrangers, per contra, està creixent, empesa per la falta d'oportunitats laborals generada per la crisi. Un total de 185.848 persones han decidit emigrar de Catalunya, un pas que han fet més dones que homes. L'emigració ha anat creixent en 15.000 persones cada any des del 2009. A la resta de l'Estat es compten fins a 1.816.835 persones que han marxat a viure a l'estranger, una xifra que també ha anat augmentant en els últims anys.

04

Classes socials

Els canvis soferts a la societat catalana en els últims 50 anys han estat molt similars als de la resta de l'Estat, però amb algunes singularitats. L'ascensor social català ha funcionat molt bé, sobretot per a la generació que va néixer als anys 50. En l'últim mig segle la meitat dels catalans han pujat en l'escala social i han passat dels orígens obrers i pagesos fins a la classe mitjana o, fins i tot, en un 15%, a la classe directiva, segons l'estudi Educació i mobilitat social a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill.

L'àmplia classe mitjana configurada en aquests anys, però, comença a perillar per la crisi, que ha incrementat les desigualtats socials i ha elevat fins al 20% el nombre de pobres a Catalunya. A l'altre extrem, un 29% de catalans cobren més de 35.000 euros anuals.

05

Estructura familiar

A la majoria de llars catalanes, en un 39%, hi viu una parella amb fills. En segon lloc, per nombre, s'hi situen les parelles sense fills, mentre que les famílies monoparentals són un 8,7%. En els últims deu anys, però, han augmentat les persones que viuen soles, i han disminuït les famílies nombroses.

Un 35% dels fills són nascuts a fora del matrimoni. Els catalans tenen una mitjana d'1,47 fills i el primer es té amb 31 anys, unes xifr es similars a la mitjana espanyola. Segons les últimes dades del 2010, els homes es casen amb quasi 33 anys i les dones amb 31. El 2002 els homes deien el "sí, vull" amb una mitjana de 30 anys i les dones amb 28. A l'Estat les xifres són força similars, els homes es casen amb prop de 33 anys i les dones amb 31,4.

L'any 2010 es van trencar quasi 21.000 matrimonis, dels quals la majoria es van divorciar. En l'última dècada, quan més fracassos de parella hi va haver va ser el 2006, en què es va arribar als més de 27.000 trencaments. A partir d'aquell any s'han anat reduint les xifres per culpa, en part, de l'actual conjuntura econòmica, que ha obligat moltes parelles a continuar compartint llar perquè no es poden mantenir per separat, tot i que el matrimoni hagi fracassat.

06

Valors

Un 28% dels catalans s'identifiquen amb els valors conservadors, en què la feina i la família són el més important. Un 24% són individualistes cívics, que desconfien dels polítics i prioritzen la feina. Un 20% de neomoderns valoren més el temps lliure i practiquen l'associacionisme, i un altre 16% són individualistes pragmàtics, els més pròxims al liberalisme econòmic i social, segons l' Observatori dels Valors .

En una societat tradicionalment participativa puja l'associacionisme passiu, que és el que es paga però al qual no es destina temps ni esforç.

Passem la meitat del dia dormint i menjant, prop de vuit hores diàries treballant i dues més fent vida social. Però, segons la sociòloga de la Universitat de Girona (UdG) Cristina Sánchez, la crisi ha generat un canvi en els nostres usos del temps i ha fet que es passi de l'era del lleure, en què les persones es definien per les activitats que feien fora de la feina, a l'era de la feina. El motiu, segons la sociòloga, és que "la feina s'ha convertit en un bé escàs".

Més continguts de