El retrat no autoritzat de la “tremenda” Marta

Barcelona“No li concediré la mà de la Marta si no esquia”. I el jove Jordi no s’ho va pensar ni dues vegades. Va pujar a la Molina, es va calçar els esquís, va baixar 15 metres i va caure de cul. “Senyor Ferrusola, ja he esquiat”, li va dir aleshores al pare de la Marta esperant tenir permís per casar-se amb ella. Aquella va ser la primera i última vegada que va esquiar, però no ha sigut fins fa set mesos que el matrimoni Pujol Ferrusola, molt unit des d’aleshores, ha protagonitzat la seva gran relliscada. De ser divinitzats han passat a ser engolits per la seva pròpia bola de neu andorrana. La periodista Cristina Palomar ho explica en el seu llibre Això és una dona! (Angle Editorial), que centra el focus en l’esposa de l’expresident, que lluny de voler quedar en un discret segon pla va jugar sempre un paper clau durant més de tres dècades de pujolisme.

Des que Jordi Pujol va confessar al juliol el seu presumpte frau fiscal, ell ha sigut el gran assenyalat. Palomar apunta, però, que en una Catalunya que peca de tenir “una societat molt masclista” les poques coses que s’han dit de Ferrusola han sigut “per posar-la a parir” i carregar-li la culpa de l’actuació i l’educació dels fills i dels diners a Andorra. “No és veritat, Jordi Pujol i Marta Ferrusola són un tàndem”, afirma Palomar, que recorda que l’expresident ha justificat públicament més d’un cop el dret de la seva família i, en concret, dels seus fills a fer negocis.

Tenint en compte que amb prou feines hi ha bibliografia sobre Ferrusola, Palomar publica un “retrat no autoritzat” de la que considera que ha sigut una primera dama que ha exercit un paper equiparable al d’Ana Botella com a esposa de José María Aznar quan era president. En la primera part del llibre, la més biogràfica, dibuixa la vida de la que ha sigut una “dona polièdrica” amb “un parell d’ovaris ben posats” capaç de tirar del carro quan van venir mal dades durant el franquisme i d’educar set fills “i un vuitè, el seu marit”. Una persona “totterreny”, capaç de trencar esquemes tot i ser representant d’un sector molt tradicional. “Pujol sempre diu que la Marta és tremenda”, afirma Palomar, i subratlla que és ben conegut el seu “mal geni”.

La segona part del llibre explica que Ferrusola ha sigut capaç de jugar un paper important en l’àmbit dels negocis i de la política catalana. Fins al punt de tenir molt a dir en la tria de càrrecs clau, com Lluís Prenafeta o el mateix Artur Mas. També fa incidència en el que ha suposat la dona de Jordi Pujol entre l’electorat de CDC. “El caràcter de l’expresident, més introvertit, tímid i tancat en ell mateix, l’ha compensat el de la Marta. Amb ella han pogut arribar a un espai electoral al qual el Jordi sol no hauria arribat”, afirma. Gent gran, mestresses de casa, dones tradicionalment abstencionistes. Marta Ferrusola va saber connectar amb aquesta gent.

I justament aquesta veneració és la que s’ha desplomat de cop. A l’última part del llibre, la Roser, un personatge imaginari, representa, a partir de nombroses entrevistes de l’autora, aquest grup de catalans que se sentien representats per ella i que ara estan “decebuts, traïts i emprenyats”. Aquest cop, diu Palomar, al matrimoni no li ha funcionat l’estratègia que va seguir amb el cas Banca Catalana “d’intentar vendre que pateixen una persecució” del govern espanyol. “Han governat Catalunya com si fos casa seva, s’han aprofitat del càrrec públic”, opina l’autora del llibre. Conclou, però, que aquesta dona, que a parer seu segueix mereixent-se l’exclamació Això és una dona! que tantes vegades li van dedicar als mítings de CDC, ha contribuït a sumir el país en un gran “dol nacional” que ha de servir, d’una vegada per totes, per fer net.