La seva última oportunitat de guanyar

MadridL’Óscar i la Patricia viuen tan lluny del centre que, abans d’arribar a casa, Madrid ja ha perdut alguna lletra. Ell té 40 anys; ella, algun menys. No van de vacances. I els agradaria. No tenen nens. I en voldrien. Però res d’això hi cap en el quadrat petit al qual la crisi ha reduït les seves vides. Dels 750 euros que l’Óscar guanya en una cadena de muntatge, 5 són per Podem. “No em costa gens, prefereixo estar-me d’altres coses”, diu molt seriós. Ahir van recórrer 17 parades de metro per ser a la Puerta del Sol amb el Pablo, amb l’Íñigo, amb Monedero, els noms que s’han colat al seu petit apartament per dir-los que tot això pot canviar, que no està escrit enlloc que sempre hagin de guanyar “els dolents”.

L’Óscar no esquiva la paraula “adhesió” ni “moviment”, dos dels vocables que s’han utilitzat per criticar la convocatòria. “El carrer és la nostra eina i l’estem utilitzant. Ells en tenen d’altres: han fet les regles del joc. Som aquí de manera legal i pacífica, mostrem la nostra adhesió i fem una crida perquè més gent s’hi uneixi”, afirma. Costa preguntar-li per les presumptes irregularitats fiscals de Monedero: “Això s’haurà de demostrar i, de moment, no s’ha fet. A més, els diners són per a una bona causa, per crear mitjans de comunicació alternatius que donin canya en aquest món tan tancat”.

Entre la multitud que avança pel carrer d’Alcalá s’endevina una petita pancarta d’un cercle català. Són unes famílies que vénen de Tordera, de Blanes, de Lloret de Mar... La Manuela té 46 anys. Com la resta, es defineix d’esquerres. I quan se li pregunta per aquesta ambigüitat ideològica de la qual fan gala últimament els seus líders, ella respon: “No és una qüestió d’ideologia, sinó del poble. La necessitat és comuna. El que no hi ha és feina, habitatge, els que ens governen ens roben”. ¿I per què Podem i no una altra organització d’esquerres? A aquesta pregunta contesta una veu nova que també aguanta la pancarta de Girona: “Perquè no tenen casos de corrupció”. Seria fàcil rebatre que no han tingut ocasió, però tots fan costat al Marcos. Té 12 anys i aquesta és la seva primera manifestació.

Res a veure amb la mitjana d’edat. La Marxa del Canvi ha liquat el magma del 15-M. Poques barbes de hipster, amb prou feines hi ha bongos i menys encara crestes. Com en els mítings de la formació d’Iglesias, la majoria és gent madura. Tot i que només són simpatitzants, la Puri i el Francisco -64 i 63 anys- ocupen el millor lloc. Ella, mestressa de casa. Ell, jubilat d’un laboratori. La Puri reconeix que abans votava el PSOE. A pocs metres, una altra senyora crida quan a l’estrada es refereixen a la generació emigrant: “La meva filla, la meva filla és a Alemanya!” Parlen uns nois joves, escolten els vells, els que sempre van a votar. Aquests aixequen les mans i criden “Sí que es pot”, com si toquessin amb les puntes dels dits la seva última oportunitat de guanyar, de governar.

“Aquí hi és tothom”

Ni entre els voluntaris de petos fluorescents enganxats a l’escenari és fàcil trobar algú que baixi dels 45. L’Adolfo en té 30 i un gest dur. ¿Provens d’una altra militància a l’esquerra? “No -respon tallant-. Jo sóc de la CNT”. Amb el seu amic Omar, de 26, arriba exhaust als discursos. Ha hagut d’empènyer milers de quilos d’humanitat. Ningú volia avançar, tots volien tocar el Pablo, l’Íñigo i Monedero. Després de reconèixer que encara està agafant aire, l’Adolfo s’explica: “Porto molts anys en la defensa dels drets de LGTB i ara a la Plataforma d’Afectats per l’Hepatitis C”. Nega que la conversió en partit i el míting hagin allunyat alguns sectors de l’esquerra i el 15-M: “Aquí hi és tothom”.