Publicitat
Publicitat

ERC

Perfil

Un símbol de l'ERC més institucional

Ernest Benach, nascut a Reus el 12 de novembre del 1959, ha esdevingut els darrers anys un dels símbols de l'ERC més institucional forjada des del congrés de l'any 1996 en què l'ara encara vicepresident en funcions Josep-Lluís Carod-Rovira, va prendre les regnes del partit i el va dotar del seu discurs més institucionalista. Pare de dues noies i reconegut amant i promotor del món casteller, esdevé un dels artífex de l'ERC que aspirava a treure l'independentisme de la marginalitat i la irrellevància política per esdevenir un partit polític influent i clau, amb cultura de govern, que doblava el número de diputats i pujava al podi el 2003 per mantenir-se, fins diumenge passat, com a tercera força del Parlament. l'ERC que va arribar al seu punt més àlgid des de la segona República, amb els 23 diputats del 2003 que van ser determinants per executar l'alternança política al Govern després de 23 anys de pujolisme a la Generalitat. Va ser precisament el 2003, i en un dels períodes més revolucionats de la política catalana, que va ser elegit president del Parlament, càrrec que ha ocupat fins a l'actualitat.

Bregat en la militància política en l'ebullició post-franquista, amb 20 anys esdevé un dels membres fundadors de Nacionalistes d'Esquerra, per ser-ne cap de llista per Tarragona en les primeres eleccions al Parlament el 1980. És precisament en aquesta plataforma política que entra en contacte amb personalitats com el mateix Carod, Jordi Carbonell, Josep Bargalló, Tísner o Armand de Fluvià, entre altres. Abans, però, ja havia entrat en contacte amb les institucions catalanes, treballant en la llavors encara provisional Generalitat de Josep Tarradellas. No és però fins el 1987, després d'anys intensos a la Crida, que ingressa a ERC. Més tard, del 1991 i fins 10 anys després, encapçala la llista d'ERC a Reus, on ocupa diversos càrrecs municipals. El 1992 és elegit diputat al Parlament i inicia una carrera parlamentària que culmina el 2003 en ser elegit president de la cambra, càrrec pel que és reelegit el 2006. En qualitat de president del Parlament, ha presidit, també, la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE). Durant la seva presidència ha estat un exponent i un exemple de la defensa de les eines 2.0 per acostar la vida política a la ciutadania en un moment de creixent desafecció.

El seu to altament institucional ha estat sovint criticat per sectors d'ERC que li han trobat a faltar contundència i perfil més polític en l'exercici del seu càrrec. Ha fet de la unitat del catalanisme una de les columnes vertebrals del seu discurs. Així, el 2006 prenia possessió del càrrec clamant: "Siguem capaços d'escoltar-nos els uns als altres. Siguem capaços d'escoltar la gent i d'entendre què ens reclama. Siguem capaços de convertir les paraules en fets, la voluntat en acció”.

Unitat, també a ERC


Però també ha estat un dels màxims exponents de la defensa de la unitat interna d'una ERC molt castigada per les divisions, un discurs poc ressorgit a la vista dels resultats. Així, va fer de la crida a la unitat el principal valor amb què va concórrer en el convuls congrés intern d'ERC del 2008, després que Carod renunciés a repetir en el càrrec i l'avalés per rellevar-lo i presentar batalla a Joan Puigcercós, Joan Carretero i Jaume Renyer. El seu discurs conciliador, però, no va mobilitzar la militància del partit, i va esdevenir el tercer candidat en nombre de vots, per darrera del llavors líder del corrent intern Reagrupament, Joan Carretero.


Ha esdevingut un dels homes més fidels i incondicionals a Carod, integrant de l'anomenat 'clan de l'avellana' d'ERC. La relació amb l'encara vicepresident del Govern en funcions, però es refreda més endavant, ja entre el 2009 i el 2010, i el distanciament s'accentua quan encara amb les ferides del congrés del 2008 obertes, accepta deixar de ser cap de llista per Tarragona per ser el dos de la primera llista d'ERC encapçalada per primer cop per Joan Puigcercós, com a gest simbòlic de reconciliació interna. Carod li ha recriminat en aquest procés que acceptés fer tàndem amb Puigcercós en una llista de la que ell n'era exclòs. La seva renúncia obre ara una nova escletxa interna ERC, que caldrà veure fins a quin punt és el primer pas d'un nou sisme que posaria en risc l'estructura interna del partit, tenint en compte que va ser un element clau en l'acord entre partidaris de Carod i Puigcercós que va permetre construir el 2009 l'actual executiva participada pels dos corrents oficialistes del partit.

Més continguts de