15/10/2017

La síndrome de Truman

1 min

El moment culminant de la pel·lícula El xou de Truman és quan el protagonista, fugint en barca del seu particular món perfecte, topa amb la imatge d’un bell horitzó pintat en una paret. I comprova, entre indignat i aterrit, que tot el seu món era en realitat un escenari de cartró pedra del qual no es pot fugir. Aquesta és una mica la sensació de molts catalans en descobrir que el món de l’autonomia del 1978 també era de cartró pedra, un escenari on, si no et rebel·les ni el qüestiones, et deixen viure amb un cert nivell de confort. Però què passa quan veus els focus del plató? Quan constates que els qui mouen els fils et tenen la llibertat restringida? Segur que alguns deuen pensar que era millor no descobrir la veritat i ser feliços en la ignorància. Però ara ja és massa tard. Perquè l’escenari idíl·lic amenaça de convertir-se en la casa dels horrors.

stats